Els abusadors de dones a la feina cerquen el seu aïllament i culpabilitat.

Ral como explica,  Diana López Varela,  al seu article a Público, “en una de les escenes en què la protagonista de Soy Nevenka (Icíar Bollaín, 2024) forceja amb el seu agressor després de negar-se a mantenir relacions sexuals amb ell, est, interpretant al llavors alcalde de Ponferrada, 24 anys major que ella, li porta la mà a la seva entrepierna i mentre la hi subjecta sobre la seva repugnant erecció li deixa anar una frase tan carregada de violència que a qualsevol dona se li posaran els borrissols de punta en escoltar-la “mira com em tens”.

Són només quatre paraules que en massa ocasions basten per a justificar una agressió sexual o per a validar la falta de consentiment previ a l’abús o a la violació. Els agressors majors que disfressen de romanç o d’intercanvi econòmic l’agressió per a proveir-se de dones molt més joves no reconeixen, o fingeixen no reconèixer, la falta de receptivitat ni el desig aliè, tampoc la por, ni el profund fàstic que provoquen en les seves víctimes, no escolten el no per resposta, ni necessiten un sí.

Els agressors es valen d’un únic argument, la seva incontrolable excitació, i insisteixen que la culpa és d’elles, les noies joves que han de solucionar el problema que els han generat només per existir. Ja sabem que l’eròtica que coneixen els violadors és la del poder i no la del plaer, però en el cas de l’abús a dones molt més joves es dona una relació semblant a la de l’amo sobre el seu esclau: una part acumula tot el poder mentre l’altra part manca completament d’ell, i per això ni tan sols necessiten la submissió física o química, ja tenen la mental.

Nevenka Fernández era una dona adulta amb una carrera universitària i projecció pública quan va denunciar a Ismael Álvarez en 2001, assessorada per un bon advocat. En una sentència pionera a Espanya, a ell ho van condemnar a nou mesos de presó, una multa de 6.480 euros (que es va rebaixar a 2.160) i una indemnització de 12.000 euros. Però va ser ella la que va haver d’abandonar la seva ciutat i el seu país, mentre ell mai es va anar de Ponferrada i en 2011 es va tornar a presentar a unes eleccions, obtenint cinc regidors. [Seguir llegintl’article complet  a Público].