Sílvia Pérez Cruz al TNC: un retorn als orígens amb mirada actual
El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va organitzar aquests concerts com una celebració dels 10 anys de Vestida de nit. La idea central era retrobar-se amb el quintet de corda amb què Sílvia Pérez Cruz va enregistrar i va fer gira amb aquell disc, però deu anys després. El concepte de “Repetir” es converteix així en una reflexió sobre el pas del temps i sobre si repetir una mateixa cançó, un mateix vestit o un mateix repertori significa realment tornar al mateix lloc, i comprovar que ja no som la mateixa persona.
L’espectacle Repetir, repetir, repetir no va ser només un concert, sinó una proposta escènica i teatralitzada que treballa la intimitat familiar i la memòria a través de la música, el gest i la presència de tres generacions vinculades a Sílvia: ella mateixa, la seva mare, Glòria Cruz, i la seva filla, Lola Cruz. També hi participa Toti Soler, un dels músics fonamentals dels inicis de la trajectòria de Sílvia. El TNC presenta la proposta com un joc entre memòria i transformació, amb textos i dramatúrgia de Pablo Messiez, Elena Córdoba i la mateixa Sílvia Pérez Cruz.
Les entrades per a les funcions del 19 i 20 de setembre es van exhaurir. El públic va mostrar el seu entusiasme amb una llarga ovació final que va mantenir durant molta estona els espectadors dempeus.
L’espectacle va inaugurar la temporada 2026-2027 del TNC, dirigida per Carme Portaceli, una etapa que dona un protagonisme especial a les dones i a les seves creadores. La proposta de Sílvia Pérez Cruz incorpora també Pablo Messiez i Elena Córdoba, responsables, juntament amb ella, dels textos i de la construcció dramatúrgica.
Una història familiar que es converteix en música
Glòria Cruz, mare de Sílvia, és poeta i escriptora i està estretament vinculada a l’univers cultural i musical en què va créixer la cantant. Un dels elements essencials per entendre aquesta relació entre mare i filla és precisament “Vestida de nit”.
La música és de Càstor Pérez Diz, pare de Sílvia i músic vinculat al món de l’havanera, mentre que la lletra és de Glòria Cruz. La cançó va néixer el 1983, quan Sílvia encara era una bebè, i amb els anys es convertiria en una de les peces més emblemàtiques del seu repertori.
A l’espectacle del TNC, aquest origen familiar es converteix en una de les escenes més significatives. Glòria explica a la seva filla com va rebre la partitura del pare i com va treballar la lletra. És, per tant, molt més que una introducció a una cançó: és la recuperació d’un episodi de la història familiar que, amb el temps, ha acabat convertint-se en una peça inseparable de l’univers musical de Sílvia Pérez Cruz.
Lola, la tercera generació que promet continuïtat musical
Lola Cruz és la filla de Sílvia Pérez Cruz. Té 18 anys i ja ha començat a participar en projectes musicals de la seva mare. Al TNC, però, la seva presència va més enllà d’una simple aparició familiar: forma part de la dramatúrgia de l’espectacle.
Un dels moments més teatrals de Repetir, repetir, repetir és precisament la seva entrada a l’escenari, amb una espectacular capa recuperada del vestuari d’antics muntatges del TNC. Posteriorment, Lola canta amb la seva mare i participa en la part final de l’espectacle.
La seva aparició adquireix així un significat especial: si Glòria representa l’origen i la memòria, Lola simbolitza la continuïtat i una nova generació. Les tres dones comparteixen, d’una manera o altra, el mateix escenari i la mateixa història musical.
Una música que sembla una òpera espiritual
El concert va tenir una dimensió musical sinfónica extraordinària. La formació de corda —amb violins, violes, violoncels i contrabaixos— envoltava la veu de Sílvia Pérez Cruz i creava una sonoritat que, personalment, em va fer sentir com si assistís a una mena d’òpera espiritual, mediterrània i exòtica alhora.
El repertori va recuperar bona part de l’univers de Vestida de nit, però també va incorporar altres cançons i versions que formen part de la trajectòria de l’artista. Hi van sonar, entre d’altres, Veinte años, Tonada de luna llena, Mechita, La lambada, Ai, ai, ai, Hallelujah, Cançó de suburbi i Pequeño vals vienés, interpretat per Sílvia amb veu i guitarra.
I també hi va haver espai per a la memòria política amb “Gallo rojo, gallo negro”, de Chicho Sánchez Ferlosio, una cançó vinculada a la resistència antifranquista. La interpretació va provocar una resposta especialment entusiasta del públic.
De Las Migas als grans escenaris
Sílvia Pérez Cruz va néixer a Palafrugell el 1983. Va arribar a Barcelona de jove per estudiar a l’ESMUC, on es va llicenciar en cant jazz. Las Migas va ser una etapa fonamental dels seus inicis professionals: en va ser cofundadora i cantant entre 2004 i 2010. El grup va publicar Reinas del matute el 2010 i Sílvia va deixar la formació l’any següent.
Paral·lelament, ja havia participat en projectes de jazz, flamenc, folk i músiques populars, i havia col·laborat amb artistes com Toti Soler, Javier Colina o Raül Fernández, Refree. El seu debut com a solista arribaria el 2012 amb 11 de novembre. Posteriorment vindrien Granada, amb Refree, el 2014, i Vestida de nit, el 2017. La seva trajectòria és tan llarga i plena que resulta difícil de resumir.
Tornat a aquest anys 2026 que també un any especialment intens d’actuacions ha presentar el nou àlbum Oral-Abisal , amb una gira que ha passat per diversos escenaris. A Catalunya, abans de l’arribada al TNC, Sílvia ha actuat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 25 de març, al Festival Strenes de Girona els dies 27 i 28 de març i al Festival Terramar de Sitges el 31 de juliol, on va inaugurar el festival.
Per tant, els concerts del TNC no són un fet aïllat, sinó un nou capítol d’un any especialment actiu per aquesta extraordinària cantant i intèrpret musical. Però Repetir, repetir, repetir té alguna cosa diferent: no presenta només una nova etapa, sinó que mira enrere per comprovar què ha canviat.
Deu anys després de Vestida de nit, Sílvia torna al mateix repertori, es retroba amb un nou quintet i comparteix escenari amb la seva mare i la seva filla. I és precisament aquest joc entre passat i present el que converteix el concert en una experiència singular.
“Repetir, sí. Però mai tornar exactament al mateix lloc”