Els reptes socials de la longevitat, sobretot per a les dones
Vivim més anys que mai. Però estem preparats per afrontar els reptes socials de la longevitat? L’augment de l’esperança de vida està transformant la societat i ens obliga a preguntar-nos què podem fer per construir vides més saludables, dignes i inclusives.
Sobretot les dones vivim més anys i som més actives que mai, però segur que moltes pensaran, com jo, que de vegades la salut no acompanya i que les nostres pensions són massa baixes per poder desenvolupar un nivell de benestar més alt.
És indiscutible que, ara mateix, i encara més en el futur, s’arriba a la vellesa i a la jubilació amb una menor acumulació de recursos i amb situacions residencials molt més polaritzades. Sense estalvis, amb taxes de cotització més baixes i, molt probablement, sense un habitatge en propietat, moltes persones grans s’enfronten a un parc residencial envellit, poc adaptat a les seves necessitats i a un gran desequilibri entre els ingressos disponibles i el preu del lloguer.
Això és el que ja advertia, fa tres anys, Irene Lebrusán en un article publicat a Barcelona Metròpolis, i que avui continua tenint plena actualitat. Cal recordar-ho.
El problema de l’habitatge per a les persones grans
Cada vegada són més nombrosos els desnonaments de persones grans, sobretot a les grans capitals com Madrid i Barcelona. I, per a les empreses «voltor» i els grans tenidors, sembla que sovint l’edat de les persones, les seves pensions o el fet que no tinguin un altre lloc on viure no siguin arguments suficients per evitar que es quedin sense llar.
L’edatisme i el discurs de l’enfrontament per uns recursos escassos han provocat que certes manifestacions de la desigualtat no es considerin, en línies generals, problemes davant els quals la societat i l’Estat hagin de respondre. L’habitatge ha estat tradicionalment concebut al nostre país com un bé d’inversió abans que com el dret bàsic que hauria de ser i, per aquesta raó, funciona com el principal promotor de l’estratificació social. Ara, a més, s’utilitza com un element simbòlic de polarització i això ens fa oblidar que la seva funció principal és garantir la seguretat de les persones que hi resideixen.
Davant d’una situació d’inseguretat residencial creixent per al conjunt de la població, en què cada cop és més difícil accedir a un primer habitatge o arribar a final de mes després de pagar el lloguer, repetim certes consignes i es pren com a cert que les generacions de més edat tenen totes les necessitats residencials cobertes degudament. S’assumeix que l’edat de la jubilació funciona com una mena de llindar màgic que fa que totes les nostres necessitats, així com els efectes de la desigualtat de tota una vida, desapareguin.
Darrere hi apareix una barreja de creences, no totes errònies: a Espanya, la majoria de les persones que avui tenen més de 65 anys són propietàries —ho són el 83,4% — i, sens dubte, el sistema de pensions ha ajudat a mantenir la seva qualitat de vida. Això no obstant, també és certa la gran heterogeneïtat econòmica entre la població de més de 65 anys i que determinats grups no poden fer-se càrrec de les necessitats bàsiques en l’etapa final de la seva vida. Per exemple, 737.383 persones de més de 65 anys —el 62% de les quals són dones— no tenen capacitat econòmica per assumir despeses imprevistes (com l’avaria d’una caldera); 1.284.894 persones de més de 65 anys passen fred a casa a causa de restriccions econòmiques i, si bé la taxa de pobresa és comparativament inferior a la d’altres grups d’edat, arriba al 18,7%. Tanmateix, 204.820 persones més grans de 65 anys sense dret a pensió contributiva per jubilació —el 73,18% de les quals són dones— viuen amb pensions no contributives d’entre 121,15 i 484,61 euros mensuals, que no es poden complementar amb altres prestacions o ingressos.
Habitatges en condicions de vunerabilitat
Pel que fa a l’habitatge, l’indicador sintètic elaborat amb les dades del Cens del 2011 (no reproduïble a partir de les dades del Cens del 2021, publicat fa poc) va demostrar que 1.596.675 persones de més de 65 anys residien en habitatges en situació de vulnerabilitat residencial extrema[2]. Això vol dir que els seus habitatges (en règim de propietat o no) acumulaven una sèrie de problemes d’habitabilitat, salubritat o seguretat física, entre d’altres.
L’evolució dels indicadors simples no acusa millores, ni tan sols en els més bàsics. A més, mai apareixen aïllats; com més problemes greus es pateixen (no tenir lavabo o aigua corrent, patir incidències en l’estructura de l’edifici que posen en risc la seguretat…), més tendència hi ha a experimentar altres mancances (com calefacció o ascensor) que poden dificultar enormement el dia a dia de la persona i, fins i tot, condemnar-la a l’aïllament social(…). Escriu Irene Lebrusán(*) Seguir llegint a Barcelona Metropolis
(*) Doctora en Sociologia, investigadora postdoctoral a la Universitat de Harvard i analista a l’Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia. Actualment coordina l’àrea de Qualitat de Vida i Societats Longeves del Centre Internacional sobre l’Envelliment (CENIE) i és professora de la Universidad Carlos III de Madrid. És autora del llibre La vivienda en la vejez. Problemas y estrategias para envejecer en sociedad (Col·lecció “Politeya”, CSIC, 2019).