Les dones segueixen lluitant malgrat la presó i  la repressió que pateixen.

Segons l’article de Sandra Calderón a MediaPart, el gest de l’estudiant Ahou Daryaie posa en primer pla la lluita de les dones a l’Iran, una oportunitat per reflexionar sobre les possibilitats de combinar lluites descolonials i interseccionals.

A principis de novembre, un vídeo que emetia l’heroic gest de desafiament contra la República Islàmica de l’estudiant iranià Ahou Daryaie va fer la volta al món. Desafiant la seva tirania, es va despullar a la Universitat Azad de Teheran i va caminar, coberta només amb la roba interior. Quan coneixem l’obsessió del règim teocràtic iranià per fer de la roba femenina el seu estàndard, el gest sembla una bogeria. Daryaie protestava contra l’assetjament per part de les forces de seguretat, que el van criticar per no portar la maghnaeh(vel islàmic). Detinguda, va ser posada durant dues setmanes sota estreta vigilància en un hospital psiquiàtric i després va ser alliberada sense càrrecs. Segons els informes, els metges van establir que la seva fràgil salut mental la privava de discerniment.
Tant la detenció com l’oposició al règim d’Ahou Daryaie encaixen en un panorama més ampli: seguint el paper que van tenir en el moviment de resistència social Dona, Vida, Llibertat, els guardians de la revolució iIslàmica controlen regularment les universitats. Les detencions són recurrents allà i les retransmeten vídeos, com a part de la resistència de la població iraniana

Pel que fa a Ahou Daryaie, el lloc jurídic especialitzat Dadban va informar que “presentar com a bojos els manifestants i els presos polítics és una de les estratègies del règim per negar la seva oposició i confinar-los en un espai on seran sotmesos a la màxima arbitrarietat”. Això és encara més cert per a les dones, ja que l’estratègia en qüestió ha marcat les lluites feministes. Per tant, els vídeos de la detenció contundent de Daryaie contradiuen, com era d’estranyar, el doble discurs del règim iranià, que condemna la immoralitat de la seva conducta alhora que mostra benevolencia cap a la seva malaltia mental. Les figures femenines de l’oposició tancades i torturades a la presó d’Evin, com la periodista Narges Mohammadi i l’advocada Nasrine Sotoudeh, van mostrar el seu suport a l’estudiant.

L’opresio masclista com lluita descolonial

En un moment en què el discurs decolonial està de moda, fins al punt de ser utilitzat sense vergonya pels extremistes, l’episodi il·lustra clarament els interrogants que em planteja aquest plantejament, que és evidentment necessari. Què hem de fer, a l’hora de lluitar contra ells, amb les opressions masclistes que regeixen les comunitats que han estat colonitzades, racialitzades, subordinades? Com combinar la descolonialitat i la interseccionalitat? Perquè, no hem de mentir, l’opressió masclista sovint es deixa de banda en les lluites decolonials. En determinats entorns, fins i tot has de tenir molta cura de plantejar la idea sense que et guanyi l’estigma de ser una feminista blanca i burgesa. Sóc dels que creuen que no és desitjable ni tan sols legítim descuidar la lluita contra l’opressió masclista dins de comunitats racialitzades o antigament colonitzades. Com resoldre l’equació?.

Vaig resoldre la paradoxa redoblant l’atenció als moviments i figures feministes del Sud global. Admiro la majoria, els suporto i els faig tant com pugui. La posició de les feministes de països musulmans és particularment difícil, ja que el seu feminisme és objecte d’una doble mala lectura. Si els seus compatriotes hi veuen de vegades un atac colonial, i li són hostils, els occidentals no el prenen seriosament, i el miren amb condescendència. No obstant això, els feminismes procedents de països majoritàriament musulmans tenen les seves especificitats, vinculades als contextos en què emergeixen. Molts tenen una relació específica amb la religió, els excessos de la qual només combaten, fins i tot si tenen la visió d’un Estat laic. Iran és un dels centres de ressorgiment d’aquest feminisme, en un context postcolonial tardà i on s’instal·la l’Islam polític.

Històricament, l’Iran és un dels bressols més antics de les civilitzacions. Des de 1921, Reza Shah Pahlavi porta a terme polítiques modernitzadores, desenvolupant infraestructures i indústries; assegurant l’educació i la justícia públiques; intervenint sobre la tradició vestimenta. Aquest és potser un dels primers malentesos sobre el vel: Reza Shah no ho prohibeix en nom de l’autonomia femenina, sinó en un impuls d’occidentalització, ja que fa evolucionar en paral·lel els vestits dels homes. Durant la Segona Guerra Mundial, el país va ser ocupat per britànics i soviètics. S’apropa a les potències occidentals. Intentant allunyar-se’n, els territoris es van rebel·lar el 1945 amb el suport de l’URSS. Poc després de les primeres nacionalitzacions, un complot porta al poder un dirigent pro-americà, Mohammad Reza Shah Pahlavi. L’Iran es va integrar als Estats Units durant la Guerra Freda. Si es modernitza, la societat es trastorna en les seves tradicions i pateix la manca de llibertat. Els aixecaments esclaten des de 1963. El context de colonització occidental no confessada condueix intel·lectuals i polítics a adherir-se a l’enderrocament del poder sobre el qual desemboquen els aixecaments de 1979. Malgrat la diversitat de grups revolucionaris, els Guardians de la Revolució prenen el poder i els tribunals revolucionaris eliminen l’oposició. La República Islàmica és instituïda per referèndum i Rouhollah Khomeini esdevé la seva guia suprema. Si un candidat moderat és elegit a la presidència el 1980, Abolhassan Bani, el parlament el destitueix el 1981. El 1989, Ali Khamenei va succeir a Rouhollah Khomeine com a Guia de la Revolució.

Figures emblemàtiques a les presons

La República Islàmica es converteix en un règim autoritari teocràtic. La guia suprema té el 80% del poder. Controla el poder judicial; nomena els membres del consell dels guàrdies de la revolució i té el control sobre els mitjans de comunicació. Molt ben rodejada, la màquina repressiva de l’Estat reposa sobre el Ministeri d’Intel·ligència i l’organització de la intel·ligència del cos dels Guardians de la Revolució; la policia; el Bassidjis (milicis dels guardians de la revolució russa); el cos dels guardians de la revolució islàmica. El règim es veu retallat per la corrupció: sota el pretext d’institucions oficials, la Guia Suprema també controla bancs i grans empreses.

Encara que la República Islàmica es va basar en la por, va sorgir una oposició democràtica, en la qual les dones rebutgen l’opressió en nom de l’Islam. Moltes de les seves figures emblemàtiques han estat preses polítiques a la presó d’Evin.

Shirin Ebadi, premi Nobel de la Pau el 2003, ha treballat com a advocada i jutge en defensa dels drets humans, la democràcia i els drets de les dones i els nens. Durant el seu exercici se centra en la defensa de les dones discriminades pel dret de família i la dels opositors polítics. Posa en relleu les llacunes de la legislació i assenyala les interpretacions errònies de la llei alcorànica. S’esforça a demostrar que una interpretació de l’Islam que integri la igualtat i la democràcia constitueix una expressió autèntica de la fe. Ebadi busca crear un Iran modern separat del model occidental.

L’advocada especialista en drets humans Nasrine Sotoudeh, premi Sàkharov el 2012, va defensar les dones i els nens víctimes de violència. Després del moviment de protesta de 2009, va defensar figures d’oposició, entre les quals les dones es negaven a portar el hidjab. Detinguda moltes vegades per motius polítics, Sotoudeh ha suscitat una important mobilització internacional.

Documental de l’advocada Nasrine Soutadeh a TVE

La periodista i militant dels drets humans Narges  Mohammadi, detinguda tretze vegades, suscita també una gran mobilització internacional. Compromesa des de la seva joventut per la causa de les dones, publica el 2022 White Torture, que recull els testimoniatges de les presoneres polítiques de la presó d’Evin. Guanyadora el 2023 del Premi Nobel de la Pau, no va poder assistir a la cerimònia a causa del seu empresonament, però va demanar als seus bessons que llegís el seu discurs, que va reafirmar la seva lluita per la llibertat.

La periodista i escriptora Masih Alinejad, exiliada als Estats Units el 2009, ha defensat els drets humans i de les dones en molts mitjans de comunicació. Ha llançat diversos moviments a través de les xarxes socials, incloent My Stealthy Freedom, que denuncia el port forçat del hidjab. Ha rebut nombrosos premis per la seva defensa dels drets humans. El 2018 va publicar el llibre The Wind in My Hair. Alinejad va ser assetjada pel govern iranià als Estats Units i a l’Iran.

Les dones resisteixen heroicament a l’Iran. De vegades, la seva resistència els porta a treballar per despullar del seu filtre patriarcal les lectures conservadores de l’Alcorà. A través de la Itjihad, ofereixen lectures més igualitàries, incorporant les realitats contemporànies. Empresa per intel·lectuals com Fatima Mernisi (L’harem polític), aquesta via havia estat oberta per Mohamed Abduh, pare del moviment reformista egipci.

La República Islàmica s’està esgotant. Dins de les forces que la combaten, les dones desenvolupen una activitat de contestació empobridora. Afirmen les seves opinions, profundament originals, desplegades des d’un pensament crític per proposar les seves pròpies solucions als estancaments que s’enfronten. No cal equivocar-se, el feminisme iranià constitueix una gran esperança per al feminisme de renovar-se, doblement despullat de l’opressió sexista i colonial per una via autèntica, forjada per dones en la lluita pel seu alliberament. Continuar llegint l’article en francés a MediaPart.

+INFO
* Media part en español, consultar amb traductor.
*Excelsior. Estudiante iraní se desnuda como protesta, es detenida y se hace viral:
* Youtube: Déshabillement d’une étudiante en Iran : “Ne détournons pas les yeux devant son courage“.
* Huffingtonpost.fr: L’étudiante Ahou Daryaei placée dans un hôpital psychiatrique, une triste habitude pour Téhéran 
2018 el diario.es . Indignación en Irán por el vídeo en que la ‘policía de la moral’ golpea a una joven por llevar suelto el hiyab:
Amnistia Internacional, sobre Nasrin Soutudeh :
Amistia Internacional. Sobre Narges Mohammadi.

(*)Foto del documental de TVE, sobre Nasrin Soutoudeh emés al 2020. Nasrin seguix en presó, i el documental No es pot veure per manca de drets d’emisió. Consultar història del documental i de Nasrin
Foto Portada d’Amnistia Internacional, manif a Istambul.
*fotos de mitjans