Aquest article publicat a LA INDEPENDENT, va ser escrit per Dima Shamaly,  a finals del 2025, i publicat després el 22 de febrer de 2026 a Comune-info*. Foto de Ngar Amini su Unsplash

“Somiava a convertir-me en una pionera de la ciència, com Marie Curie o Zaha Hadid. Però després vaig entendre que havia nascut en un dels racons més difícils del món, on el sol fet d’expressar els propis somnis és suficient per enterrar-los. Com a dona de Gaza, ningú m’ha preguntat mai què volia… De noies ens vam acostumar a moltes coses: si algú ens assetja pel carrer, s’espera que ens quedem en silenci… Ser una dona a Gaza significa donar a llum sota els bombardeigs o fugir amb els fills mentre santes… Significa ser obligada a deixar l’escola a causa de la guerra, ser forçada al matrimoni… La meva objecció es refereix a l’ús impropi de la religió per justificar la violència… Estic cansada de ser considerada sempre una víctima…”.

Dima Shamaly és una estudiant d’enginyeria biomèdica i escriptora de Gaza: admesa al Vassar College i a la Universitat d’Edimburg, no hi va poder assistir a causa del tancament de les fronteres. Avui és desplaçada, però no ha deixat d’ocupar-se de qüestions de gènere i de la relació existent entre patriarcat, religió i ocupació.

Presentació de l’autora per Bruna Bianchi

Dima Shamaly és estudiant d’enginyeria biomèdica i escriptora de Gaza. Tot i haver estat admesa al Vassar College i a la Universitat d’Edimburg, no hi ha pogut assistir a causa del tancament de les fronteres. Actualment desplaçada, s’ocupa de qüestions relacionades amb el gènere, la salut i els drets humans en zones de conflicte.

En aquest assaig, demostra com les tradicions patriarcals, les interpretacions religioses i la dura realitat de l’assetjament es combinen per silenciar i oprimir les dones a Gaza. A partir de les seves experiències de vida a la Franja, l’autora explica com aquestes forces agreugen les dificultats de les dones: Des de la marginació sistemàtica empitjorada pel conflicte actual, fins als abusos personals justificats per interpretacions distorsionades dels textos religiosos.

El seu objectiu és oferir una perspectiva honesta des de l’interior de Gaza que desafiï les narratives habituals en un lloc tan complex.

Aquest article forma part de Veus de pau.

Mai vaig entendre realment què significava tenir tota la pròpia vida dictada per la geografia. Sentia dir sovint que Gaza era una presó a cel obert. Sentia aquesta veritat al més profund del meu cor, però no comprenia com un lloc podia tenir el poder de modelar el teu passat, atrapar el teu present i robar-te el futur. Imaginava el món com el que descrivia la rosa a El Petit Príncep: un lloc amable i bell on tothom era tractat amb amor i dignitat. Però la realitat s’ha revelat ben diferent d’aquelles històries.

Creia que tindria la llibertat de prendre les meves pròpies decisions i somiava a convertir-me en una pionera de la ciència, com Marie Curie o Zaha Hadid. Però després vaig entendre que havia nascut en un dels racons més difícils del món, on el sol fet d’expressar els propis somnis és suficient per enterrar-los.

Com a dona de Gaza, ningú m’ha preguntat mai què volia. Sempre hi havia algú que decidia per mi, ja fos un membre de la família, un home pel carrer o algú que predicava a la mesquita. La meva veu sempre ha estat temuda, la meva ment constantment reprimida i la meva pròpia presència subordinada al meu silenci. I cada vegada que hi oposo resistència, em apunten amb una pistola a la cara en nom de l’honor, la religió i la tradició. La violència contra les dones es justifica amb les Escriptures. Les portes se’ns tanquen als narros amb el pretext de la guerra. I quan parlem, se’ns diu que siguem pacients, perquè “Déu està amb els qui suporten”. Continua a LA INDEPENDENT.

Aquest text es va publicar per primera vegada a “DEP. Deportate, esuli, profughe”, n. 56/57, Guerra all’infanzia desembre 2025, pp. 267-270. La traducció a l’italià és de Catia C. Confortini.

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨