Reporterisme amb perspectiva de gènere.

Tal com s’exlica al reportatge Conflictes amb mirada de dona, publicat a REPORT.cat, Totes les entrevistades per aquest reportatge no només tenen molt en compte la perspectiva de gènere i es consideren feministes, sinó que també admeten que sempre que poden fan un relat inclusiu que té en compte a les dones.

Guerres com les de Palestina i Ucraïna han posat, de nou, sobre la taula la tasca dels corresponsals i enviats especials als llocs més conflictius del món. En els últims anys han mort assassinats o exercint la seva feina gairebé uns dos-cents periodistes, una xifra rècord.

Segons Reporters sense Fronteres (RSF) des de l’inici de la guerra a Ucraïna, el 24 de febrer de 2022 –quan 11.000 periodistes es van acreditar per a cobrir-la– han mort vuit periodistes i dinou han resultat ferits en un conflicte que ja acumula més de 60.000 morts. D’altra banda, a Palestina encara no es poden donar xifres oficials, però en poc més d’un any es calcula que entre els 50.000 morts i desapareguts han perdut la vida gairebé uns 200 professionals de la informació, la majoria –el 70%– reporters locals. I d’aquestes morts, una quarta part eren dones.

Però el que està passant a Gaza, Líban i Cisjordània des del 7 d’octubre del 2023 també ens mostra que molt pocs mitjans de comunicació mantenen reporters als llocs conflictius, i les fonts principals provenen dels mateixos comunicadors refugiats. Sobretot perquè, malauradament, els periodistes estrangers continuen tenint prohibit entrar a la Franja.

Dones, freelance i precàries

La figura del reporter de guerra enviat a llocs diversos ja no és el que era. Es consideren corresponsals els professionals que els mitjans mantenen amb contracte fix (o temporal) en determinats indrets, com Orient Mitjà, Beirut o Jerusalem, però també hi ha altres perfils. “No soc corresponsal. Treballo a la secció Internacional. Viatjo molt, però puntualment per realitzar una feina concreta, i no tinc massa relació amb altres col·legues que estan als llocs. Quan vaig començar a cobrir els conflictes fa deu anys, als Balcans, sí que em relacionava més amb periodistes de tot el món. Per a moure’s pel territori havies d’integrar-te als equips”, explica Cristina Mas, periodista del diari ARA.

Aquesta especialista en l’àrea mediterrània, ha recorregut més d’una desena de països del món i actualment acaba de treure al mercat el llibre Palestina des de dins (Ara Llibres). Es va iniciar voltant pel món fent reportatges els estius, els primers deu anys de professió, quan exercia de periodista en la seva ciutat natal, Terrassa. “Després no he buscat especialment cobrir llocs en guerra, però és on t’envien”, afirma.

Els corresponsals actuals normalment acostumen a ser freelance amb contracte o sense, que cobren a tant la peça i assumeixen tots els riscos. Aquesta figura és la que s’ha imposat, i cada vegada hi ha més dones. “Acceptem millor la precarietat, la manca de seguretat i les baixes condicions econòmiques”, argumenta Andrea López-Tomàs, periodista i politòloga que exerceix, com a freelance, com a corresponsal al Pròxim Orient des de Beirut per El Periódico i altres mitjans de comunicació.

Un altre aspecte a tenir en compte, tal com explicava Txell Freixas, excorresponsal a Beirut per TV3 i Catalunya Ràdio, a Sònia Calvo, en un article publicat a Media.cat és que els corresponsals internacionals són una espècie en extinció. “La inversió econòmica que comporta tenir corresponsals en plantilla fa que cada vegada s’aposti més pel freelance, amb la precarietat laboral que implica. Tot i això, la guerra d’Ucraïna ha demostrat, un cop més, com és d’important la informació internacional en un món globalitzat”, assegurava.

A més, totes les entrevistades han fet estudis d’àrab, llengua, filologia, història o política internacional. Les tres són considerades expertes en Orient Mitjà. “Estic aquí des de fa cinc anys, i haig d’informar del que passa al meu voltant, però ara sembla que només interessen els breaking news, notícies impactants d’un sol ús”, lamenta  López-Tomàs. Aquesta jove periodista catalana havia fet les pràctiques a la secció Internacional d’El Periódico i El País, va estudiar àrab i ho va practicar vivint un temps a Jerusalem. “Em va interessar el món àrab, perquè només es parlava de terrorisme. Vaig aprendre la seva llengua per respecte a la seva cultura, però també per expressar-me sense intermediaris”, explica.

Ethel Bonet periodista valenciana, que ara com Andrea també viu a Beirut , ha recorregut desde fa 25 anys molts païssos com a corresponsal. Cal tenir en compte que  conèixer a fons el lloc en el qu fas les cobertures és molt important.  Gran part dels enviats especials depenen del fixer (guia expert) i com tothom  dels informadors locals. “Sovint es parla dels enviats especials com a paracaigudistes, amb cert punt de menyspreu, però té molt mèrit arribar a un lloc, que no és la teva regió ni en tens un coneixement profund, i posar-te a treballar sense caure en els tòpics”, explicava Feixas a Media.cat.

Conciliació i professió

I, un cop dit tot això, com compaginen les reporteres la vida familiar amb la professió? Tant Bonet, casada i amb un fill, com Mas, amb dues criatures, admeten que no renuncien a res, perquè el que fan els agrada. “Com en totes les professions, tenir un fill et canvia la vida i apareixen altres prioritats”, afirma Bonet. “Pots distingir més entre el que és important o no. Per la meva vida familiar ara em penso més si mereix la pena arriscar-me per una feina concreta, si hi ha molt de perill”, afegeix.

Altres dones amb anys d’experiència aporten una visió una mica diferent. “Sent dona has de tenir en compte que has de renunciar a formar una família perquè no hi ha cap company home que aguanti aquest ritme. Mentre els meus companys homes tenen fills i una dona, nosaltres –les dones corresponsals– tenim dos gats i un cactus”, bromeja Natalia Sancha. “Però no li donem massa importància. Forma part dels temps que vivim”, afegeix.

Totes recorden la feina de pioneres com Rosa Maria Calaf o Carmen Sarmiento, referents que van defensar la manera de veure de les dones i que han posat el focus sempre que ho han cregut convenient en l’entorn femení, perquè tenien clar que no es pot explicar els conflictes actuals sense el protagonisme d’elles.

“Les cròniques de guerra han tingut una visió masculinitzada, com si fos un partit de futbol, entre dues bandes. I aquest és un punt de vista incomplet”, assegurava Feixas en el reportatge del Diari de Barcelona. “És un relat basat en periodistes homes que entrevistaven només a testimonis homes, oblidant-se de la meitat de la població mundial”, afegeix. L’excorresponsal a Beirut, però, apunta que la mirada de gènere és –o hauria de ser– “una mirada humana i, per tant, no ha d’estar exclosa que la practiquin també els homes”. [Llegir el reportatge complet a REPORT. CAT][