Tant a audiovisuals com a premsa escrita hi ha 6 monopolis al món que controlen la informació

L’article d’opinio publicat per Dardo  Gomez  a la seccio ¿Me qu¡ren oir? que publica a El Observador, “perquè saber quins son els propietaris dels mitjans privats de comunicació,  no hi és cap ximpleria“. En aquest article de l’ex secretari d’organizació de la Federació de Sindicats de Periodistes, sobre els magnats de la comunicación, s’inicia amb aquesta frase:  “L’obstinació dels fons d’inversió per posar diners en el negoci ruïnós dels mitjans de comunicació només persegueix la desinformació o la construcció de realitats socials que derivin l’atenció de l’opinió pública cap a l’entreteniment”

Dardo Gómez reflexiona en la seva col·laboració explica que “Gairebé tots els estudis realitzats en l’últim decenni coincideixen que a penes arriben a sis les corporacions de la comunicació que tenen a les seves mans dos terços d’aquest negoci en tot el planeta. Aquestes empreses, totes elles tenen la seu principal als
als Estats Units, són propietàries d’uns 1.500 periòdics, 1.100 revistes, 2.400 editorials, 9.000 emissores de ràdio i 1.500 cadenes de televisió”.

Quins són amos dels mitjans privats arreu del món?

Com en una lletania sense direcció i sense aparent objectiu gran part de la ciutadania i molts informadors de mitjans de comunicació a Espanya defensen l’existència necessària dels mitjans públics en una societat organitzada en la democràcia. Pel mateix els uns i els altres posen l’accent de les seves exigències informatives en aquest sector i consideren fonamental la seva transparència i el seu maneig ètic de la informació. És a dir, es demana normes reguladores de la informació d’aquests mitjans

Total i justament exigible crec, però… què passa amb la resta de la informació que s’elabora i es distribueix des dels mitjans de propietat privada? Una tendència bastant estesa, de dubtosa innocència i un excés de submissió a la propietat privada, és la de suposar que com produeixen amb diners propis això els fa amos d’aquesta informació  sense límits a aquesta propietat. #Greu error. Al marge que la propietat de qualsevol empresa estratègica pot i ha de ser controlada, que no és el tema d’avui, aquesta regulació que és reclamada per als mitjans públics és encara més necessària en els de propietat privada. Simplement perquè manegen un material tan sensible com la informació que, a més o sobretot, no els pertany perquè és pública, és a dir propietat de la ciutadania.

Sempre convé recordar que el Codi Dentológico Europeu del Periodisme, des de 1993, així ho marca i que, per conseqüència, li assisteix a aquesta ciutadania el dret a exigir dels mitjans qualitat en la informació. Encara que la ciutadania, en la seva majoria, desconeix que aquest dret li pertany i els mitjans més altres poders tampoc es preocupen que s’assabentin d’això. Llegir l’article complet en castellà a El Observador.

Segons Opcions a un article publicat  al 2023, realitzat per Sergi Picazo  i coproduït per Crític,  amb el titòl: Grans mitjans de comunicació: de qui són i a qui es deuen? El 80% de les audiències de televisió i ràdio a l’Estat espanyol depenen de quatre consells d’administració.I desprès continua explicant que “Sis grups controlen el 70% del negoci global al món. Els grans conglomerats mediàtics del planeta estan, segons es veu en una tendència que ja va començar els anys noranta, concentrats cada vegada més en poques mans. Els sis grans conglomerats transnacionals –tot i que tots tenen seu als Estats Units– són Time Warner, Disney, NewsCorp (recentment fusionat amb 21st Century Fox), NBC Universal, Viacom i CBS (aquestes dues últimes es podrien tornar a fusionar aviat). Cada cop hi ha menys competència i més concentració en mans dels grans magnats de la premsa. Un informe de Reporters sense Fronteres denunciava que si als anys vuitanta hi havia cinquanta grans empreses als Estats Units que controlaven el 90% del sector, en l’actualitat aquesta quantitat s’havia reduït a six.
Sequint a amb aquesta rcónica, d’opcions, ens recomana lleguir Salvar los medios de comunicación, de Julia Cage, és l’obra de referència els últims anys sobre la crisi dels mitjans. Cage encara hi assenyala una tendència més recent: “Hi ha un auge de la compra de mitjans de comunicació històrics per part de multimilionaris –sovint de l’àmbit dels nous rics globals del món tecnològic o del sector fi nancer.” Hi destaquen els casos de Jeff Bezos, fundador d’Amazon, que va comprar el 2013 el Washington Post, per 250 milions de dòlars; el de John Henry, inversor i propietari de l’equip de beisbol Red Sox, que va adquirir el Boston Globe per 70 milions de dòlars; o el de Warren Buffet, que a través del seu holding Berkhire Hathaway, ha multiplicat les adquisicions en els últims anys –només el 2012, va comprar 63 diaris del grup Media General.

A Catalunya, cinc grups mediàti es mengen el pastis

L’actual sistema de mitjans de comunicació a Catalunya, sorgit durant la Transició i en el marc d’una Generalitat autonòmica, està en crisi. Després de tres dècades de creixement i estabilitat, la crisi socioeconòmica i nacional ha afectat de ple l’establishment dels mitjans. El bipartidisme mediàticoconstitucional liderat per La Vanguardia (Grup Godó) i El Periódico de Catalunya (abans Grup Zeta, ara Prensa Ibérica) i l’alternativa de mitjans amb una línia editorial més sensible a l’independentisme com El Punt Avui i l’Ara tenen problemes financers per expandir-se davant dels reptes globals, del creixement del castellà a Internet i per frenar la caiguda de lectors de la premsa en paper.

Cinc grups mediàtics es reparteixen gairebé el 60% dels 31 milions d’euros que la Generalitat destina a publicitat institucional i, a més, s’emporten una bona part de les subvencions del govern català per publicar en llengua catalana: el Grup Godó –líder en audiència a través de La Vanguardia en paper i RAC1 en ràdio–, El Periódico de Catalunya, el Grup Hermes –editor d’El Punt Avui, controlat per un empresari gironí que va ser senador per CiU–, Edició de Premsa Periòdica Ara SL, que publica el diari Ara –propietat de diversos accionistes, entre els quals destaca actualment Ferran Rodés, vicepresident d’Havas Media, conseller delegat d’Acciona– i, a més, les emissores públiques TV3 i Catalunya Ràdio. Alhora, durant aquests mateixos anys vuitanta i noranta, s’imposa també a Catalunya un també ecosistema comunicatiu en castellà gràcies a la inversió pública estatal (Televisió Espanyola i Ràdio Nacional d’Espanya) o inversions privades tant a la premsa (El País o El Mundo, sobretot) com a la ràdio (la SER, la COPE, Onda Cero) i la televisió. El moment clau pels mitjans privats a Espanya va ser el permís concedit pel govern del PSOE a tres nous canals de televisió privada als anys noranta: Antena 3 –ara en l’òrbita de Planeta i, anteriorment, controlada per l’exempresa pública Telefónica; Tele 5 –vinculada amb l’empresariat italià–, i Canal Plus –un canal de pagament inicialment amb suport francès i del Grup Prisa. [+info]