La por de les dones, en la seva vida quotidiana pateixen apartheid de gènere.
La reportera Ziba Balkhi va enviar aquest reportatge des del nord d’Afaganistan, i ho van publicar a Planeta Futuro (El País) el 30 d’abril 2025
Arribar a l’oficina, fer una entrevista o prendre la paraula enfront d’un micròfon exigeixen una valentia extrema per part de les poques reporteres que continuen treballant en aquest país, on les dones sofreixen un apartheid de gènere, segons l’ONU.
A penes s’ha fet de dia quan Maghfira (nom fictici) presa ràpidament una tassa de te i es prepara per a sortir. Es col·loca bé el vel perquè li cobreixi tot el cabell, fins a l’últim floc, i amaga la part inferior del rostre amb una espècie de màscara que deixa al descobert únicament els seus ulls. És imprescindible perquè la policia dels talibans no la insulti, la detingui o li prohibeixi l’entrada al seu lloc de treball. Finalment, s’embolica en un xador fins als peus i surt de la seva casa, quan els carrers estan pràcticament desertes.
La periodista té 26 anys i treballa en una ràdio local amb contingut social i essencialment dedicat a les dones, en una de les províncies del nord de l’Afganistan, una de les regions del país, al costat de Kabul, on es tolera una ínfima presència femenina en els mitjans de comunicació. L’aplicació dels edictes dels talibans en aquesta i altres qüestions depèn moltes vegades de la interpretació de regles que no són totalment clares o del tarannà d’autoritats locals i regionals. Però en general, la presència de les dones en el món laboral és cada dia més petita, especialment en treballs en els quals hi ha un contacte amb el públic, com és el periodisme.
Per a Maghfira, ser periodista sota el règim dels talibans és una forma silenciosa i perillosa de resistència. “És extremadament arriscat, però m’apassiona aquest treball. No importa el difícil que es posi, no em rendiré”, explica la jove, que va acabar la carrera de periodisme i va començar a treballar en premsa després que els talibans reprenguessin el poder al país, a l’agost de 2021.
El seu trajecte al treball dura uns 45 minuts. Ho fa en taxis compartits i finalment caminant. Qualsevol acte petit de la seva vida quotidiana és complicat, per exemple, triar en quin cotxe es munta. Ella tracta de no ser l’única passatgera femenina, però no sempre ho aconsegueix i ha tingut males experiències per això.
”Fa dos dies, quan vaig sortir de la casa i em vaig pujar a un taxi, tres homes estaven asseguts en la part de darrere, i jo em vaig asseure en la part davantera. En un lloc de control, un talibà va interrogar al conductor: ‘Per què vas recollir a aquesta dona? On està el seu mahram (acompanyant masculí)? Quina és la teva relació amb ella?’ Ni tan sols em van deixar parlar o explicar que treball en un mitjà de comunicació i necessito sortir d’hora de casa“, recorda.
El talibà va recordar al conductor que no pot recollir a una dona sense el seu acompanyant masculí perquè així ho diu la llei i la va fer baixar inmediatament i esperar a un altre en el qual fossin dones.Llegir el reportatge complet a Planeta Futuro (El País)
Informar és molt difícil, fins i tot amb històries positives, que són les úniques
que podem cobrir ara. La gent té por de parlar. Si pogués sortir i
trobar-me amb les fonts en persona, seria molt més fàcil
Maghfira, periodista afganesa
MES INFO
*Planeta Futuro. El País. Samira Hamidi, responsable de Amnistía Internacional para Afganistán: “En el mundo hay un silencio legitimador del régimen talibán”
*Rac1_Via lliure: Khadija Amín, periodista afganesa exiliada: “Les nenes estan empresonades a casa, sense esperança ni futur”
*IB3Noticies: Els talibans obliguen les periodistes a cobrir-se la cara quan surtin en televisió a l’Afganistan
Fotos: Mitjams i Amnistia Internacional.