Tona Gusi, entrevista a Cristina Junyent  per a La Independent, per parlar del seu   llibre “Fugir de les tenebres. Ciència i ciutadania després del coronavirus” 

En els darrers anys el coronavirus ha dominat les nostres vides i ha protagonitzat la informació dels mitjans de comunicació i de les converses. Discursos i informacions de contingut científic s’han intercalat amb d’altres de contingut ètic i moral. La ciència s’ha aproximat a la ciutadania de manera rellevant i és en aquest context que Cristina Junyent escriu aquest llibre farcit d’exemples i de casos concrets per explicar la feina de les persones que des de la ciència, la política i el periodisme intervenen en el coneixement i en la seva aplicació i difusió. La intenció del llibre és rebatre la desinformació i la informació falsa o enganyosa. En definitiva, aportar llum a les tenebres.

En aquesta entrevista respon a algunes preguntes sobre el contingut del llibre, i més enllà.

Consideres que són prou coneguts socialment el sistema de validació científica actual, l’intens recorregut i les dificultats que per a la carrera científica suposa publicar articles a revistes científiques acreditades i obtenir acreditacions per a poder millorar la posició acadèmica, així com les dones sovint ho tenen encara més difícil?

Crec que el sistema de validació científica actual no és prou conegut. Si es conegués millor, els qui tenen recel cap a la ciència per desconfiança, potser en tindrien menys.

Perquè, ara per ara, és el sistema que millor contrasta la versemblança dels resultats d’una recerca nova, tot i que a vegades hi ha qui aprofita les escletxes per treure’n profit en introduir alguns efectes secundaris no desitjats —com succeeix en tota obra humana, sempre hi ha els aprofitats—.

És el millor, en primer lloc, perquè atorga una mena de segell de qualitat, ja que qui valida una recerca n’és coneixedor del camp temàtic. En segon lloc, perquè es fa, en principi, sense saber ni qui valida ni qui és validat. Per tant, això hauria de donar confiança a la ciutadania, com dóna confiança a les persones gestores i als científics i les científiques, ja que una bona validació per col·legues és el que permet als investigadors d’obtenir recursos per a la recerca de l’equip al qual pertanyen. Per això, a la carrera investigadora és imprescindible publicar, la dita és «publish or perish» perquè, si no neden, s’ofeguen «swim or sink».

Pel que fa a si les dones ho tenen encara més difícil que els homes establerts, la resposta és sí, hi ha un clar biaix, no tant en les llicenciatures o en la recerca, però sí en el reconeixement de la recerca. També hi ha biaixos de la representació en la recerca vers altres minories, per diverses raons que podem imaginar. Aquest fet no li fa cap bé a la ciència ni a cap disciplina complexa humana; resoldre un problema complex vol imaginació i diverses maneres d’abordar-lo, que s’ho mirin ulls diferents vol dir que hi haurà més propostes de resolució i, en conseqüència, més probabilitats de trobar una resposta a la qüestió plantejada. Com evitar-ho? A molts llocs, reben els currículums sense nom ni fotografia, només amb els mèrits. Una audició a cegues, amb l’intèrpret separat per una cortina del jurat, va ser com les orquestres occidentals van veure com començava a pujar la mitjana de dones en la seva composició. [Continuar llegint a La Independent]