50 anys dels concerts de la Transició. Exposició al Museu d’História.
Feia uns cinc anys que jo havia arribat a Barcelona per estudiar periodisme, i aquests tres concerts de Raimon, Llach i Pi de la Serra, al Palau d’Esports, em van impactar moltíssim.
Com a valenciana i activista política en la clandestinitat, Raimon ja el coneixia d’algun concert al Port de Sagunt, així com també havia gaudit dels primers concerts a València, de Serrat i Víctor Manuel. Però aquests tres recitals eren una altra cosa. El Palau d’Esports de Barcelona es va convertir en un espai multitudinari, il·luminat amb espelmes, amb una mena de comunió col·lectiva en què es reivindicava una cultura lliure i democràtica.
Hi ha moments en què un concert deixa de ser simplement un concert. A la Barcelona de 1975 i 1976, quan el franquisme arribava a la seva fi però la democràcia encara era una il·lusió, la música es va convertir en un espai de llibertat, de trobada i d’expressió col·lectiva.
El 30 d’octubre de 1975, Raimon actuava al Palau d’Esports de Barcelona. Franco encara era viu i el règim mantenia bona part dels seus mecanismes repressius. Menys d’un mes després, el dictador moriria. El recital de Raimon quedaria així situat en un moment històric especialment simbòlic: entre el final de la dictadura i l’inici d’un període de profunds canvis polítics i socials.
Ara es poden reviure aquells esdeveniments gràcies a la memòria dels protagonistes i, sobretot, a les fotografies, els enregistraments i els documents que han arribat fins als nostres dies.
Nits històriques que formen part dels nostres records
Els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, va ser el torn de Lluís Llach. El cantautor empordanès, una de les veus més representatives de la Nova Cançó, tornava a actuar davant d’un públic multitudinari després d’un llarg període marcat per prohibicions i dificultats amb la censura.
Prop de 30.000 persones van passar pel Palau dels Esports durant aquelles tres jornades. El repertori incloïa cançons que ja formaven part de l’imaginari d’una generació, com L’estaca, Cal que neixin flors a cada instant, La gallineta o El jorn dels miserables.
Els recitals també van quedar enregistrats i posteriorment es publicarien en el disc Barcelona, gener del 76, convertit amb el temps en un document musical i històric d’aquella etapa.
Llach, igual que Raimon i Pi de la Serra, no actuava davant d’un públic passiu. Les cançons convivien amb crits i consignes que expressaven les demandes polítiques d’una societat que reclamava llibertat, amnistia i democracia. El Palau d’Esports es transformava durant unes hores en un gran espai de participació col·lectiva.
El 27 de febrer de 1976, Quico Pi de la Serra completava la trilogia. Amb un estil diferent, una marcada actitud crítica i el seu particular sentit de l’humor, el cantautor barceloní va aconseguir també una gran participació del públic del Palau d’Esports.
El recital quedaria enregistrat en directe en el disc Palau d’Esports. Barcelona 27-2-76. Amb Pi de la Serra es tancava així una sèrie de concerts que, vistos amb perspectiva, permeten entendre el paper que la música catalana d’autor va jugar en els primers mesos de la Transició.
Raimon, Llach i Pi de la Serra eren artistes diferents, amb repertoris i personalitats pròpies. Però les seves actuacions compartien un element essencial: la cançó havia esdevingut una forma d’expressió pública en un moment en què la societat catalana recuperava espais de llibertat.
La música com a memòria
Cinquanta anys després, aquells concerts continuen formant part de la memòria cultural de Catalunya. El Palau d’Esports va ser, durant aquells mesos, molt més que un recinte per a espectacles: va acollir una societat que començava a expressar públicament unes demandes que durant anys havien estat reprimides.
Gràcies a la feina fotogràfica i audiovisual de tants i tants professionals, aquests esdeveniments han quedat registrats i avui podem recuperar-ne les imatges. És el cas, entre d’altres, dels fotògrafs Pilar Aymerich, Manel Armengol i Francesc Fàbregas, que van deixar un testimoni excepcional d’aquells anys.
Precisament, l’exposició del 50è aniversari dels concerts de la Transició, al Museu d’Història de Catalunya, permet recuperar una part d’aquesta memòria a través de fotografies, enregistraments, cartells i testimonis d’aquella època. La mostra també convida a reflexionar sobre la relació entre cultura i transformació social i es podrà visitar fins al 22 de novembre.
Avui, escoltar aquelles cançons és tornar a un moment concret de la història. Un moment en què encara no se sabia com evolucionaria la Transició, però en què milers de persones ja havien començat a ocupar els espais públics amb la seva llengua, la seva cultura i les seves reivindicacions.
Cinquanta anys després, les veus de Raimon, Llach i Pi de la Serra continuen sonant com el testimoni
d’una època en què cantar també significava prendre la paraula.
Julia López Tremols
+INFO
Museu d’Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3. Barcelona) : CONSULTAR
la Mostra es va inaugurar oficialment el divendres 17 de setembre. Produïda per Grup Enderrock i Barnasants, amb la
col·laboració del Museu d’Història de Catalunya.
Fotos: Autors