Cal recordar als Professionals de la Comunicació que l’Estat d’Israel segueix assassinant.

Aquest article de Nariman Chamaa, periodista del Líban, publicat al butlletí de la Mediterrània, de la Xarxa Europea de Periodistes (XEDP) vol visibilitzar al últims periodistes, dones i homes que han perdut la vida als ultims mesos i que cal recordar. 

En el món del periodisme, l’armilla blava i el casc pesat amb la inscripció «PREMSA» són meres eines d’identificació, no escuts defensius. La seva funció és simplement indicar que qui els porta és allí per a transmetre la veritat. No obstant això, a Líban, aquests elements s’han reduït a simple tela i plàstic fràgil, sense oferir cap protecció contra els míssils dirigits que travessen fortificacions de formigó, i molt menys contra cossos humans. L’atac sistemàtic de les forces d’ocupació israelianes contra els mitjans de comunicació ja no distingeix entre fronts de batalla i zones residencials, transformant l’exercici del periodisme en una missió diària i impossible de supervivència física i espiritual.

En aquesta feina de periodista, la sang mai és una mera estadística en un informe de víctimes; és una realitat aclaparadora i amarga. Els detalls esgarrifosos de la sang acumulada en el sòl, l’olor de cossos carbonitzats entre els enderrocs i les restes de nens són escenes que es graven en la consciència d’un periodista durant anys. Aquest dolor al Líban és acumulatiu i continu; els equips de premsa no es limiten a cobrir un succés passatger i seguir endavant. Sobreviuen a una cadena contínua de crisis crítiques que converteix la tragèdia de la professió en una ferida viva, que es renova amb cada nou moment viscut pels periodistes avui, enmig de l’agonia de tota una nació. Aquesta realitat es reflecteix en l’horripilant balanç general documentat pel Ministeri de Salut libanès, que ha registrat més de 3.324 màrtirs i més de 10.027 ferits (fins a finals de maig de 2026).

Crònica de testimonis: Quan la lent es converteix en objectiu
Enmig d’aquesta hemorràgia general, el cos de mitjans libanès ha pagat un preu en sang sense precedents i molt alt. Des del començament de l’agressió a l’octubre de 2023 fins a l’actualitat, el Sindicat de Premsa Libanès i les organitzacions de drets humans han documentat el martiri de 27 periodistes, camerògrafs i tècnics libanesos, juntament amb desenes d’uns altres que han sofert amputacions o lesions greus que els han canviat la vida.

• Farah Omar: Va morir en un atac aeri directe en Tayr Harfa (novembre de 2023) mentre exercia la seva professió en un conegut punt de trobada pública per a periodistes. El seu camerògraf, Rabih Maamari, i un civil local que l’acompanyava van morir al costat d’ella.

• Sakina Kawtharani: Derrocada abans de poder completar el seu missatge, el bombardeig la va perseguir fins a l’edifici residencial on s’havia refugiat a la ciutat de Joun (novembre de 2024). Sakina va ser assassinada en una horrible massacre que li va arrabassar la vida als seus dos fills petits i a quinze membres de la seva família, deixant a altres dotze ferits. La mare i periodista va quedar sepultada sota els enderrocs del seu refugi.

• Fatima Ftouni: El seu vehicle de premsa va ser destruït per quatre míssils directes consecutius en Jezzine (març de 2026). Fatima va ser assassinada en aquesta massacre mediàtica al costat del seu equip: el director de l’oficina del sud del canal, Ali Shoaib, i el camerògraf, Mohammad Ftouni, en un clar intent d’aniquilar a tot l’equip malgrat les clares marques de premsa en el vehicle.

• Ghada Dayekh: Un atac aeri israelià va impactar el seu edifici d’apartaments en Tir (abril de 2026), destruint-ho per complet i matant-la instantàniament en el seu interior.

• Suzane Khalil: Va ser atacada el mateix dia que Dayekh en un atac aeri separat en Kaifoun, on cobria la situació de les persones desplaçades en una zona suposadament neutral al conflicte. Això confirma que no existeix una zona segura al Líban.

• Amal Khalil: La memòria del Sud. El seu martiri a la ciutat d’Al-Tiri (abril de 2026) encarna una brutalitat incomprensible. Les forces d’ocupació la van atacar a ella i a la seva camerògrafa, Zeinab Faraj, en tres ocasions consecutives; una d’elles va impactar en l’edifici on s’havien refugiat. A més, van impedir que els equips mèdics d’emergència arribessin fins elles durant hores, malgrat les comunicacions de les autoritats libaneses a través del Comitè del Mecanisme d’Enllaç per a mediar en el seu rescat. Abandonades a la seva sort sota els enderrocs en una lenta i agonitzant lluita per la supervivència, Amal finalment va sucumbir a les seves ferides, deixant a la seva col·lega ferida com a testimoni vivent d’hores de tortura física i un imperdonable abandó internacional. [Llegir l’article complet a la XEDP]

D’esquerra a dreta les periodistes assasinades: Ghada Dayekh, Amal Khalil, Farah Omar,  Fatima Ftouni, Suzane Khalil i Sakina Kawtharani, amb els seus dos fills: Sarah i Reda.

Foto  ¡Portada, sobre la mort del Amal Khalil, periodista del Líban (26 d’abril 2026) de Amnesty.org