El cinema palesti resisteix a l’oblit i continua en les pantalles.

Alaa Karajah, escritora y periodista de TV, va publicar aquest article a l’espai Web de la Mediterrània, de la Xarxa Europea de Dones Periodistes, que cal llegir, difondre  i guardar. Les films que anomena encara es podem trobar  per Internet. Cal recordar com era Palestina abans.  

“Cada vegada que torno a veure pel·lícules filmades a Gaza, sento com si entrés en una ciutat que conec íntimament, però que, fins i tot sent palestina, mai he pogut visitar. Com a professional dels mitjans i escriptora especialitzada en cinema, aquestes obres han estat la meva única finestra a un lloc mantingut a la força a distància per l’ocupació israeliana, malgrat la seva proximitat geogràfica a la meva ciutat, Ramal·lah.

Vaig intentar visitar-la repetidament, però en va. Un d’aquests intents va ser explorar la imatge de l’heroi palestí en el meu llibre “El nou cinema palestí: La imatge de l’heroi i els seus significats” (2021), però els israelians mai em van concedir els permisos. Tenia previst reunir-me amb un públic a la «Casa de la Premsa», un espai que en el seu moment va servir com a punt de trobada per a joves i periodistes, abans que quedés reduït a enderrocs durant la guerra del genocidi, i el seu fundador, Bilal Jadallah, morís quan el seu cotxe va ser atacat a Gaza. Bilal, a qui mai vaig conèixer, però de la integritat i el professionalisme del qual vaig sentir parlar molt als meus amics a Gaza.

Davant aquesta amarga realitat colonial, veure pel·lícules es va convertir en l’únic acte de proximitat, i una pregunta va començar a constrènyer: què va ser dels rostres que van passar davant la cambra? Continuen vius? I si van sobreviure, van sobreviure als horrors que van sofrir durant la guerra?

Aquesta pregunta dona peu a una altra més àmplia: com era la vida a Gaza abans de 2023? Més enllà de la simplificació imposada per les imatges de la guerra, el cinema —en particular el documental— ofereix un registre humà coherent d’un lloc que ha viscut sota un bloqueig prolongat, però que continua produint la seva vida quotidiana amb sorprenent persistència.” (…) [Continuar llegint en castellà a La Xarxa Europea de Dones Periodistes ]

Entre les pel·lícules que anomena, cal destacar: 

Abans del 2023
* «Between Two Crossings» ,(2018). Dels directors màrtirs Yaser Murtaja, assessinat per les forces israeliítes al 2018, i Rushdi Al-Sarraj, assesinat durant el genocidi que es va iniciar al 2023.

*«Living» (2010), del director suizo Nicolas Wadimoff, la càmara es moue entre joves que toquen mùsica, oltres que tenen cura dels caballs i escenes d’un mar envoltat de patrulleres.

*“Gaza Surf Club” (2016), dirigida per Philip Gnadt i Mickey Yamine, on la simple platja es converteix en un espai personal de llibertad.

*“Gaza Under the Rubble” (2011), de la directora australiana Anne Sohlis, la tragèdia de la família Al-Samouni —que va perdre a molts dels seus membres durant la invasió israeliana de 2008-2009.

Després de 2023
*«Ground Zero» (2024), de Rashid Masharawi, on diversos cineastes de Gaza s’uneixen en un treball col·lectiu que documenta moments fragmentats de la vida sota el bombardeig.

*“Put Your Soul on Your Hand and Walk” (2025), dirigida por Sepideh Farsi, hi ha un desig de deixar empremta es materialitza a través de la història de la fotoperiodista Fatima Hassouna, qui, després del seu martiri, va passar de ser testimoni a formar part de la història. (Veure foto del film).

*Foto d’Instagram: +Info sobre Alaa Karajah

[Cosultar sobre les dones periodistes a Gaza.  Youmna El-Sayed: El periodisme és el meu càstig: Report cat Nov 2025]