En aquest article d’opinió de Maria Angels Viladot, publicat a La Independent, fa un resum molt interasant de de la questió del vel.

Fa pocs dies, Junts per Catalunya va proposar restringir l’ús del burca, el nicab i fins i tot del vel islàmic en espais públics i escoles, arran de la pressió electoral d’Aliança Catalana, una formació d’extrema dreta que ja havia defensat mesures similars. Aquest gir cap a posicionaments més severs ha desfermat una polèmica aferrissada, tant entre els partits com dins del moviment feminista.

A la Comunitat de Madrid, diversos instituts han prohibit l’ús del hijab. Aquestes decisions han provocat protestes d’estudiants i col·lectius antiracistes, que les consideren mesures islamòfobes i discriminatòries. Tot plegat ha reobert un debat profund sobre drets, llibertats i el paper de l’Estat davant símbols religiosos que poden ser percebuts com a imposicions patriarcals.

Els posicionaments dins del feminisme són, en aquest terreny, contradictoris. Les professores Alicia Sierra i Marta Ramallo —que han assessorat el Partit Popular— defensen la prohibició del vel a les escoles, perquè el consideren una forma d’opressió normalitzada. En canvi, altres veus —com la de Míriam Hatibi, activista i comunicadora musulmana— sostenen que el feminisme ha de respectar les decisions de les dones, i que el problema no és el vel, sinó la mirada que el jutja o l’instrumentalitza per criminalitzar comunitats senceres.

Per a moltes dones —entre les quals m’hi incloc— el vel, sigui quin sigui el seu format, no és només una peça de roba, sinó un símbol evident de submissió i de control sobre el cos femení, exercit per religions o tradicions culturals que, històricament, han exclòs les dones de l’esfera pública. Em costa entendre com una part del feminisme pot justificar-ne l’ús en nom de la llibertat d’expressió o de la identitat cultural, sense tenir en compte el context d’origen. Quina llibertat pot haver-hi en el fet d’haver-se de cobrir el cap per evitar el judici o l’agressió?

És cert que hi ha dones que asseguren portar-lo lliurement. També prohibir-lo pot semblar, a primera vista, una mesura autoritària que limita un dret individual. Però aquest enfocament sovint ignora una realitat incòmoda: en molts països, no portar el vel pot comportar càstigs com la presó, la violència o, fins i tot, la mort. Dones com la rapera Raisa, que va decidir treure-se’l, han denunciat tant la imposició als països d’origen com la discriminació que han patit aquí per dur-lo.

Convé mirar també cap a casa nostra. A Occident, les dones vivim immerses en una altra mena de pressió: la imposició d’un model estètic que exigeix cossos prims, joves, depilats, maquillats i sexualitzats. Aquesta forma de control pot semblar més subtil, però no és menys eficaç. El poder sobre el cos femení no sempre es manifesta en forma de prohibicions explícites, sinó en mandats invisibles que les dones interioritzen i reprodueixen. Molt bé, però la diferència rau en el què deia abans: a Occident no s’agredeixen les dones, no se les mata, per desobediència en el seu vestuari o en les formes de presentar-se al món. [Seguir llegint a La Independent]

+INFO