Cal recordar a Hedy Lamarr, i per aixó reproduïnt l’article de Carles Rull “En blanco y negro” publicat als blogs de  20 minutos

Fa 85 anys. Un primer plànol d’un rostre femení, bellament esculpit, tombat en el llit. Els ulls tancats i els llavis entreoberts. S’intueix l’excitació de la seva respiració, les seves mans i braços intentant suavitzar els gemecs causats pel plaer. A Hedy Lamarr se li recordarà per ser una de les actrius més belles de la seva generació, “la més bella” segons alguns, encara que d’entre les poc més d’una vintena de llargmetratges que va protagonitzar a Hollywood cap mereixés una qualificació de deu. Sansón i Dalila (1949), L’estranya dona (1948), Cendres d’amor (1941), Fruit daurat(1940), Aquesta dona és meva (1941) o Alger (1935) entre elles. Però les escenes que la van fer immortal, al cinema, estaven en Èxtasi (Ekstase, 1933), una producció txec-austríaca dirigida pel praguense Gustav Machatý. (…) però, com cladria recordarla és com a científica i inventora. Va descobrir un sistema de freuüecies  considerat  com precursor  del sistema de comunicacions inalàmbriques utilizat en l’actualitat en els telèfons móbils, GPS o WiFi    [Segueix en castellà a a 20 minutos]

Podeu trobar +info sobre Hedy Lamarr a Biografias.