En aquesta mateixa enciclopèdia, Wigner tenia una entrada de nou línies i mitja, i Jensen de tretze i mitja, però per molt que es rebusqués entre les entrades Goellicrestada i Goering, ni rastre de Goeppert Mayer. Tres igualitaris premis Nobel, però només tenien entrada els homes que el van guanyar; la dona, no. El nom compost ens hauria d’haver alertat de la raó: el segon cognom era el de marit (el qual segurament no va correspondre la deferència fent-se dir Mayer Goeppert).

Només una altra científica, Marie Skłodowska Curie, havia rebut abans el Nobel de Física, el 1903. Introduir a la qui va guanyar dos premis Nobel, em fa recordar que a la mateixa època, l’Enciclopedia Larousse situava abans Pierre Curie (a qui dedicava força línies) que Marie Curie (presentada com un apèndix d’ell), contravenint tota lògica que no sigui la patriarcal, el principi de realitat i l’ordre alfabètic. ¡Visca l’objectivitat i els criteris de documents tan prestigiosos i saberuts com les enciclopèdies!

Ve a tomb recordar Goeppert perquè al film Oppenheimer (EUA, Regne Unit, 2023) de Christopher Nolan —director amb fama de seriós— tampoc hi té entrada. Ni rastre. El film explica com el físic nord-americà Robert Oppenheimer va liderar el Projecte Manhattan a Los Alamos (Nou Mèxic), l’objectiu del qual era construir la bomba atòmica i assajar-la abans de poder-la usar contra el Japó amb la Segona Guerra Mundial gairebé ja acabada.

Oppenheimer no passaria de cap manera el test de Bechdel-Wallace: 1) hi ha d’haver almenys dos personatges femenins a la pel·lícula, 2) en algun moment els personatges femenins han de parlar entre si, 3) sobre alguna cosa que no sigui un home. A Oppenheimer, les dones que hi surten solen orbitar al voltant del protagonista: la seva dona, les seves amants; uns papers poc rellevants per a la trama.

Maria Goeppert Mayer era una física teòrica que va contribuir al desenvolupament de la fissió nuclear a la Universitat de Columbia. Visitava Los Alamos regularment, tot i que mai va treballar en la bomba atòmica sinó en la bomba d’hidrogen en col.laboració amb un físic que sí que té protagonisme (i molt) al film. Goeppert sempre es va alegrar de no haver contribuït a la creació de la bomba atòmica i fins i tot va amagar al seu marit el terrible secret del que es feia a Los Alamos.

Aquest amagar-se contrasta amb la manera d’estar al món del polèmic i «heroic» Robert Oppenheimer; adorat, tot i que no sempre, però sempre valorat, reverenciat i respectat com a director del Projecte Manhattan tant per autoritats i col.legues com per la seva dona.

Goeppert no és l’única absència. Moltes més científiques van treballar al Projecte Manhattan, però Christopher Nolan opera sota la síndrome de la Barrufeta (¿per què n’hauria de sortir més d’una si totes són iguals) i, pel que fa a les científiques que van treballar al Projecte, les redueix grollerament a gairebé només una. Bàsicament a la química Lilli Hornig. [Continuar llegint l’articel complet a Eulalialledo.cat]

Consultar altres articles sobre el mateix tema:
Infobae: Que le pasa a christophernolan con lasmujeres ensus-peliculas?.

El Pais_moda: La tràgica vida de la psiaquatra que enamoro a Openheimer.