S’exposa un cotxe iranià envoltat de cabells de dones  iranianes.

Patricia R. Blanco,  periodista d’El Pais, ha publicat aquest interessant article a Planeta Futuro (El Pais), en el que fa un repàs d’accions de protesta i repressió de persones dissidents de diversos paissos del món, com Irán,  Uganda i Txina ” l’art és una de les eines més poderoses de la dissidència”  segons comenta en l’article Freddy Lim, músico y miembro del Parlamento taiwanés.

a Oslo ha tingut lloc l ‘exposició, entre altres obres d’un cotxe cobert amb pèl d’iranians, aixi com tiquets de roba barata amb el rostre de presos uigurs: propostes artístiques per a denunciar la repressió. els creadors s’han reunit  en una convenció d’activistes a Oslo (Oslo Freedom Forum) i van reflexionar sobre l’ús de l’art com a eina de la dissidència, per a denunciar injustícies i promoure la mobilització ciutadana.

Flocs de cabell natural vermells, negres, castanys, rossos i platejats esquitxats amb trenes roses i estatges revesteixen un Paykan, un popular cotxe de fabricació iranià manufacturat des de finals dels seixanta fins a 2005. “És una icona de la memòria col·lectiva de l’Iran”, explica l’artista iraniana-canadenca Simin Keramat sobre el vehicle que ha triat com a punt de partida per a la seva obra d’art. Produït una dècada abans de la revolució de 1979 que va concloure amb la implantació de l’actual règim dels aiatol·làs, Keramat l’ha resignificat amb un altre símbol: el pèl que el cobreix l’han donat milers de dones, “moltes d’elles iranianes”, que es van tallar en públic la cabellera per a denunciar la mort de Mahsa Amini, la jove detinguda per portar mal posat el vel i la mort del qual baix custòdia policial va deslligar les actuals protestes a l’Iran. “Aquest Paykan representa ara la resistència iraniana contra el règim”, compte Keramati a EL PAÍS pocs minuts després de revelar la seva obra el juny passat a l’Oslo Freedom Fòrum, la convenció d’activistes que cada any organitza la Human Rights Foundation (Fundació de Drets Humans, HRF per les seves sigles en anglès) en la capital noruega.

El ‘manual de repressió’ que comparteixen els tirans moderns

L’art “és una de les eines més poderoses de la dissidència”, afirma Freddy Lim, músic i membre del Parlament taiwanès. Ho és, reflexiona, pel seu poder per a inspirar i crear espais alternatius de debat. El polític, fundador del partit Nou Poder i cantant de death metall, creu que els “artistes que usen el seu art per a denunciar han decidit parlar a través d’un nou idioma”, ja sigui la música —com ho va ser en el seu cas, abans de ser triat com a membre del Iuan Legislatiu— o qualsevol altra forma d’expressió artística, assegura en una xerrada a Oslo. Per això, els governs autoritaris de tot el món “persegueixen, reprimeixen o censuren” sistemàticament als artistes per a silenciar la dissidència política, afegeix Joyce Ho, investigadora de la HRF.

El novel·lista ugandès Kakwenza Rukirabashaija el va experimentar en la seva pròpia carn, quan va ser capturat i torturat per la seva obra literària. Primer a l’abril 2020, després de publicar el seu primer llibre, The Greedy Barbarian (El bàrbar cobejós), una obra que els serveis d’intel·ligència ugandesos van interpretar com una crítica contra el cap d’Estat del país africà, Yoweri Museveni. I mesos més tard va acabar de nou entre reixes després de publicar un nou llibre, Banana Republic: Where writing is treasonous (República bananera, on escriure és traïció), en el qual narra el seu pas per les presons ugandeses. “El dissens creatiu és molt positiu per a demanar justícia i per a moure a uns altres a imaginar i a actuar”, afirma en una conversa a Oslo després de rebre el premi Václav Havel per a la Dissidència Creativa, que atorga des de 2012 la HRF.

La mobilització és, precisament, el que la cantant ucraïnesa Elizaveta Izmalkova va intentar amb la seva performance, Estand up for Ukraine (Posar-se en peus per Ucraïna) guanyadora també en l’edició de 2023 del mateix guardó que Rukirabashaija. El projecte, en el qual va treballar amb tres artistes lituanes, consisteix en una actuació en directe en el qual Izmalkova s’uneix a altres persones al carrer per a cantar una cançó popular, Chervona Kalyna, símbol de la resistència ucraïnesa. “L’art és una arma poderosa que uneix i inspira a gent en els temps més foscos i jo he decidit usar la meva veu com una anomenada a l’acció perquè el món lliure continuï fent costat a Ucraïna” enfront de la invasió russa, explica emocionada l’artista.

La compositora estatunidenca d’origen iranià Granota Mansour també va decidir utilitzar la seva música i la seva veu per a lluitar per les dones de l’Iran. “He decidit traduir a anglès l’himne de protesta del cantant iranià Shervin Hajipour, Baraye, guanyador d’un Grammy, perquè tothom pugui entendre-ho”, afirma sobre una cançó composta “literalment” amb tuits d’iranians. Perquè és important, creï, que “tots comprenguin quin és el motiu de la lluita”. La lletra, que canta minuts després durant una actuació en la capital noruega, ho deixa clar: “Pel ballar als carrers; per la por del moment de besar a qui estimem; per la meva germana, la teva germana, les nostres germanes; per l’anhel d’una vida normal…”.

La il·lustradora ucraïnesa Mariia Loniuk se serveix de dibuixos per a denunciar la barbàrie de la invasió russa i “descriure coses que no poden ser descrites amb paraules”. “A través de les imatges, podem experimentar emocions, sentir dolor o tristesa”, afirma l’artista, que confessa que mai va pensar que hauria d’il·lustrar la guerra. També utilitza els dibuixos el caricaturista guatemalenc Pere X. Molina per a proposar idees, crítiques i reflexions. “Jo utilitzo les meves caricatures per a denunciar la repressió que sofreix el meu país, Nicaragua, sota el règim de [Daniel] Ortega i [Rosario] Murillo, que han torturat, confiscat i fins i tot privat a la gent de la seva nacionalitat. No sols als opositors polítics sinó també a estudiants, empresaris, periodistes, activistes de drets humans i fins i tot líders religiosos”, subratlla en una conversa en el marc de l’Oslo Freedom Fòrum el tercer guanyador en 2023 del premi Václav Havel per a la Dissidència Creativa. I per a això, res com l’humor: “Els converteix en massa ridículs com per a prendre’ls de debò”.

Crida a l’acció
Perquè l’art, en definitiva, “cerca remoure consciències”, subratlla Joyce Ho, en al·lusió a la instal·lació Vides amb descompte, la proposta artística de la HRF, presentada per primera vegada a l’inici de l’any i exposada a Oslo el juny passat. El projecte mostra dos prestatges de samarretes. En un es venen a 44,99 dòlars (41,06 euros), mentre que en l’altre costen 10 vegades menys, 4,99 dòlars (3,65 euros). L’espectador pot rebre un tiquet per la compra de la més barata. En la tira de paper apareix el rostre d’un pres uigur —les imatges són de l’anomenat Arxiu Policial de Xinjiang, revelat l’any passat en una recerca periodística en la qual va participar EL PAÍS— amb les raons del descompte, com la violació de drets humans o el treball forçós, explica Ho. La instal·lació denuncia al seu torn la repressió xinesa contra la minoria musulmana uigur de Xinjiang i la utilització d’uigurs retinguts en els denominats “camps de reeducació” com a mà d’obra barata per a conrear cotó. És una anomenada a l’acció, assenyala la investigadora. En aquest cas, al boicot contra les empreses que empren cotó procedent de Xinjiang en les seves peces. [Lleguir l’article complet a Planeta Futuro: El País]

(*) Sobre la signatura de  l’article:
Patrícia R. Blanco. Periodista d’EL PAÍS des de 2007, treballa en la secció d’Internacional. Està especialitzada en desinformació i en món àrab i musulmà. És llicenciada en Periodisme amb Premi Extraordinari de Llicenciatura i màster en Relacions Internacionals per la Universitat Complutense de Madrid.

Es reproduixen fotos i vídeo publicats a Planeta Futuro, com la de portada: La proposta artística de Simin Keramati, exposada a Oslo (vides amb descompte) el passat mes de juny, un cotxe Paykan recobert de cabells  reals de dones, moltes d’elles iranís.P. R. B.