El Banc d’Espanya ha reconegut per fi en el seu últim informe la responsabilitat que tenen les Socimi ( Societats anònimes cotitzades d’inversió en Mercats Immobiliaris ) en la bombolla del lloguer. I Luisa Vicente, activista, experta en economia (*) torna a escribir sobre aquest tema en el seu blog, i en les seves ilustratives cartes que publica a El Periódico.
“No és per a estar agraïts- ens explica Vicente-Fins que no es va pronunciar fa uns dies, els propietaris que tenien un pis en lloguer, ja fos turístic o no, han estat assenyalats durant anys com els únics responsables de la inflació en el preu del lloguer”.
La bombolla del lloguer ha provocat un efecte en cadena amb resultats molt complexos. Però, segons Vicente, cal anar al fons, i comenta: ” La premsa subratjava als pisos turístics com a causa directa de la inflació en el preu del lloguer, juntament amb els fons voltor, que no són precisament els qui diuen ser. No nego que pugui haver-hi alguns pisos turístics en mans de particulars, però els problemes són uns altres”.
Seria una mica llarg d’explicar per què van aparèixer uns vehicles d’inversió immobiliària trucades SOCIMI (Societats Cotitzades d’Inversió en Mercats Immobiliaris), dedicades exclusivament al negoci del lloguer, però la seva proliferació vertiginosa des que van ser creades per Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy en 2009, i reformades en 2013 per l’exministre Luis De Guindos, delata el suculent negoci que obtenen de la compra, promoció i rehabilitació de pisos i immobles per al seu posterior arrendament”.
Segons aquesta experta, “Espanya és el segon país del món amb més SOCIMI. En 2017, hi havia 40 i, actualment, existeixen més de 72. Igual que en el seu moment les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable) van ser i continuen sent paradisos fiscals sense sortir d’Espanya, les SOCIMI compleixen la mateixa funció de refugi per als seus accionistes. Parlem de grans fortunes, algunes catalanes, bancs espanyols, esportistes d’elit, presentadors de televisió, fills d’expresidents espanyols, polítics, tots ells inversors en el negoci del lloguer. Aquestes empreses obtenen suculents dividends i, per contra, tenen pocs requisits, molts avantatges fiscals, opacitat i un gran flux monetari a paradisos fiscals. Aquesta situació és obvi que no només ha afectat la vida de les persones, sinó a la societat en el seu conjunt”.
En cap altre país hi ha tanta preocupació per perdre la seva casa davant la possibilitat de quedar-se sense ocupació o per travessar un període de precarietat laboral. Espanya és un dels pocs països de la UE, la legislació de la qual en matèria d’habitatge pot originar que algú es quedi sense el seu habitatge de la manera més fàcil. [Extracte de l’article de Luisa Vicente, que podeu llegir complet i en castella al seu Blog]
