Una setmana qualsevol a la vida de Mona a Palestina.

Alaa Karajah, escriptora i periodista de TV, que sobreviu en algu lloc de Palestina, ens explica com altres vegades sobre la “farsa” de l’alto al Foc, i com les dones s’organitzen  per resistir…i aixi ho expresa en aquesta frase , i en altres a l’articlse que ha publicat la Xarxa de Dones Periodistes. Si, aquest últim  article és molt llarg, però cal llegir -lo complet, perquè emociona, i et remou per dintre…ens  fa entendre que el genocidi i malgrat aixó continua la gent lluita per  continuar viva, i parla de la força de les dones…

“La vida ja no és només familiar; s’ha convertit en una xarxa de dones que es recolzen mútuament davant de l’absència dels homes. Les dones palestines són els pilars de la llar: suporten allò insuportable, crien els seus fills, lliuren batalles diàries per la supervivència, aconsegueixen el necessari, resisteixen la por i l’ansietat, i es preparen
per al moment en què ressonen els trets i no saben si es cobrarà la vida
d’algun ésser estimat”.

Una setmana a la vida de Mona a Palestina és com caminar sobre un fil tensat sobre un abisme sense fons. A l’alba, a les tres en punt de l’1 de novembre, soldats israelians van irrompre a casa seva i a la del seu oncle a la ciutat de Qabatiya, al sud-oest de Jenín, a la Cisjordània ocupada; una ciutat que no coneix una nit sense sirenes ni el pesat soroll dels soldats sobre l’asfalt. Van enderrocar les portes, van destrossar els mobles i van tancar les dues famílies en una sola habitació, mentre que al seu cosí el van treure a rastres després d’una brutal pallissa.

A dos quarts de set del matí, la Mona va sortir de casa per anar a treballar, esgotada per la nit, amb la seva bossa a l’espatlla, caminant entre la pols i la runa cap a un dia que havia començat així. Durant tota la setmana passada, cada vegada que parlava amb la Mona, les seves respostes començaven amb els mateixos verbs: van saquejar… van matar… van arrestar… van assetjar… van enderrocar… Deia: «Avui van arrestar el meu germà, i fa uns dies es van emportar el seu fill. Abans-d’ahir va ser el fill de la meva germana. Ahir van enderrocar la casa del nostre veí. A principis de setmana no vaig poder anar a treballar perquè l’exèrcit va assetjar la ciutat».

Així transcorren els seus dies: idèntics, com a albes que mai no arriben del tot. Tot i això, es manté dret, resistint l’esgotament amb un somriure irònic, preparant-se cada matí amb una estranya i persistent força. En una terra on els brutals atacs contra civils s’han convertit en un ritual diari, ja res sorprèn, excepte els que mai no ho han viscut. A la vida de Mona, la guerra i la quotidianitat són inseparables; totes dues bateguen al mateix ritme, on la supervivència exigeix miracles diaris (…)

Per a Mona, cada dia és una lluita per sobreviure sota un atac sistemàtic. Gairebé cada matí es desperta amb la irrupció de soldats a casa seva i el ressò de vehicles militars. Res no és predictible: no pot complir cap cita, ni planificar el dia sencer. Tot depèn de la possibilitat següent: una batuda, un arrest, un martiri o la demolició d’una casa propera. Ella diu: «A Qabatiya, el temps no es mesura en hores, sinó en la tensa espera que s’estén entre les batudes de l’exèrcit». No sap mai quan els soldats trucaran a la porta o a la dels veïns, ni quan s’assabentarà de la mort d’un cosí o de les ferides d’un amic. El seu germà, que fos el seu pilar a casa, ara és darrere les reixes, juntament amb el nebot, el fill de la neboda i el cosí: quatre homes desapareguts de cop, deixant enrere mares, esposes, fills i una angoixa constant. Fa dos anys, l’ocupació va matar el marit de la seva millor amiga, Ansar, mare de dos fills.

La Mona divideix la seva preocupació entre les cases del seu germà, la germana, l’oncle i els amics, tots compartint el mateix dolor. La vida ja no és només familiar; s’ha convertit en una xarxa de dones que es recolzen mútuament davant de l’absència dels homes. Les dones palestines són els pilars de la llar: suporten allò insuportable, crien els seus fills, lliuren batalles diàries per la supervivència, aconsegueixen el necessari, resisteixen la por i l’ansietat, i es preparen per al moment en què ressonen els trets i no saben si es cobrarà la vida d’algun ésser estimat.

L’ocupació no només assetja les ciutats, sinó que assetja el mateix ritme de la vida palestina. Prohibeix la “normalitat”, prohibeix aixecar-se per anar a la feina o a l’escola, prohibeix planificar un dia o una setmana. Tot es posposa fins a nou avís, dictat per una potència militar estrangera. Mona diu: “A vegades m’aixeco i intento fer un horari senzill, però el trenco abans de començar, perquè res surt com es planeja”. Viure a Palestina és com caminar sobre un camp minat: sense saber quan ni on explotarà la mina següen.
( *) Cal seguir lleguint aquest article d’Alaa Karajak, i altres, en català. castella o anglès  a https://mujeresperiodistas.net/una-setmana-qualsevol-a-la-vida-de-mona-a-palestina/

Un mes d’alto el foc a Gaza: la pau que no arriba

Tal como explica día a día, Francesca Albanese, i ho publica fa uns dies  al diario.es,  “El pla de pau es una mentida, una farsa. Desde que es va firmar ja han mort mes de 250 persones, han detingut a  molta gent , i l’exercit i esls colons seguiexen atacan diversos de Cisjordania” ( Podeu consultar el video a Instagram  ) Paraules semblats, ha sigut les de  Irene Zugasti a la Base TV, després de la imposició de Pla de Pau, de Trump, que només ha sevit per a legalitzar la partició continua molt actiu, d’una manera o altra, el genocidi del poble palestí: “Hay que entender el efecto Palestina’ (decía Francesca Albanese hace unos días) Palestina ha sido un despertar. Como la pastilla roja en Matrix. Nos ha mostrado el mundo en el que vivimos” , explica Zuga

Segons ens explica Cristina Mas, en un dels seus últims articles publicats , Israel continua atacant la Franja i bloquejant l’entrada d’ajuda humanitària “Des de l’entrada en vigor de l’alto el foc a Gaza, l’exèrcit israelià ha matat almenys 242 palestins, incloent-hi 85 criatures, una mitjana de vuit morts al dia. Més de 600 han quedat ferits, l’equivalent a 20 cada dia. També han continuat les operacions de destrucció d’habitatges i infraestructures, en zones on no hi ha combats actius”.(…)

La idea que hi ha un alto el foc a Gaza –tot i que no es verifica sobre el terreny– resta atenció mediàtica,
i això dona màniga ampla a Israel per continuar amb la política de convertir la Franja en un lloc
on no es pugui viure. (…)

Amb l’alto el foc Israel tampoc no ha deixat d’utilitzar la fam com a arma de guerra a Gaza. Als mercats continuen faltant productes bàsics com l’arròs, la farina, els làctics, els ous o la carn fresca: un quilo de pomes costa set euros al canvi. Israel ha bloquejat el 75% de l’ajuda humanitària que s’havia compromès a deixar entrar: des del 10 d’octubre han entrat a Gaza una mitjana de 145 camions diaris, quan l’acord parlava de 600.  Sí que han entrat camions comercials, la majoria amb productes com cafè, refrescos o xocolata. Segons el Programa Mundial d’Aliments, la fam a Gaza continua en nivells devastadors, mentre es manté el bloqueig israelià al pas de Rafah, l’única connexió de Gaza amb el món, tant per al moviment de mercaderies com per al de persones. Els bombardejos massius s’han aturat, però la fam continua. [Seguir llegint l’article publicat Per Cristina Mas, a l’ARA, fins el 29 de Nov]

Del riu fins al mar

L’analisi  de Joan Roura, sobre el Pla de Pau que pueblicat a 3.cat-info, mostra el mateix escepticisme  que moltes persones expertes- “Ningú imposarà la pau a Gaza- La distinció entre mantenir la pau (peacekeeping) i imposar-la (peace enforcing) és el que marcarà el futur de l’alto el foc a Gaza agafat amb pinces pel pla Trump”

I segueix explicant que Gaza no deixa de ser un capítol de la confrontació gairebé centenària entre jueus sionistes i àrabs palestins. El més sagnant, significativament, perquè demostra l’escalada del conflicte i el potencial explosiu per tot l’Orient Mitjà… si no s’hi troba solució.El sinònim de pau no és la falta de guerra, sinó la resolució del conflicte que intermitentment l’encén. En aquest sentit, el de Trump no és un pla de pau per més que així l’anomeni. Ni tan sols ho pretén. Al màxim que podrien arribar els seus 20 punts és a un cessament d’hostilitats i a una separació de forces. L’estat palestí àmpliament reconegut a nivell global tampoc sembla tenir massa recorregut a falta de territori i de voluntat israeliana.

Cal tenir en compte segons Roura, que Palestins i israelians (inclosos el 20% de ciutadans d’Israel que són palestins) “es van constrenyent a una realitat que no desitgen ni els uns ni els altres. Uns menys que els altres, els que més hi moren. Però que és una realitat en construcció i amb una inèrcia pròpia molt difícil d’aturar des de la fallida dels Acords d’Oslo. El segon i últim intent seriós de partició de Palestina des del 1947. Ambdós fracassats”.

I acaba comentant que la expresió “Del riu al mar” que tant escoltem  a les manifestacions, “és una expressió molt odiada pels sionistes perquè consideren que indica la fi de l’estat d’Israel. Però alhora, paradoxalment, és un fet geogràfic que han creat en expandir les fronteres de facto del mateix Israel, del Jordà al Mediterrani, per l’ocupació militar de Cisjordània, ara Gaza altra vegada i Jerusalem Est. Si res no ho impedeix, i el pla Trump sembla lluny fins i tot de plantejar-s’ho, els uns i els altres estan abocats a conviure en aquest espai únic. Amb el sistema polític que vulguin imposar, ara mateix l’israelià de segregació… o el que tots dos acabin decidint per pactar2 [+llegir article complet a 3cat.info]

A tenir en compte: 

—>-Per l’embargament d’armes, i trencament amb Israel  . Mireu Prou complicitat a israel
Manifestació dissabte 29/11 a les 12h al Parc de Joan Miró, Barcelona

+INFO publicada

->Mireu els article sobre les dones al Liban,  de la Xarxa europea.[+info

->La Directa  Massives movilitzacions afinals d’octubre- [+info ]

->Nationalia :“Per molt que hi vagi l’exèrcit dels Estats Units, els palestins mai marxaran de Gaza: s’hi quedaran a resistir”Entrevista a Natalia Abu-ShararPresidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya    per Víctor Yustres Santiago  

->Ara: Cristina Mas:  Entrevista a Wael Dahdouh: “Israel ha fracassat en l’intent de silenciar la premsa a Gaza: en lloc de fer-nos callar, ens va motivar a continuar informant” Periodista d’Al-Jazeera

-> Radio Taradell:Les dones com a objectius del genocidi a Gaza [+info