Cristina Mas, ha convivit durant dues setmanes, amb la gent que sofreix els bombardeixos i actúa
Ho explica en un reportatge emocionant molt humà, que compte amb la intervenció en video dels entrevistats. Ella ha escollit parlar de la gent del carrer que treballa perquè es pugui sobreviure més enllà de les bombes, organitzant activitats de tots tipus a les ciutats devastades d’Ucraïna. Cal llegir i difondre el seu treball periodístic tant proper i de gran nivell. No es podem conformar només am les imatges de la destruccio. Així ho explica ella mateixa :
Fa quatre anys que Ucraïna combat la invasió russa en una guerra de drons i alhora de trinxeres. Però més enllà d’aquesta resistència armada, el país no hauria pogut plantar cara sense una enorme xarxa d’activistes ciutadans, que combaten només amb les armes de la solidaritat i la perseverança.
En aquest temps he conegut persones que no porten uniforme ni fusell, però que cada dia planten cara a la invasió amb una determinació ferma. Podeu llegir i escoltar les seves veus al reportatge interactiu Un combat sense armes: veus de la resistència civil a la guerra d’Ucraïna.
A Kherson, on he estat les últimes setmanes, vaig entrar en un búnquer on Oksana Pohomii ha creat una biblioteca ucraïnesa. Mentre a l’altra banda del Dnipró continuen caient drons i míssils, ella defensa el seu poble a través de la cultura. Encara que s’hi jugui cada dia la vida, pels atacs constants amb drons contra la població civil.
A Sumi vaig acompanyar els voluntaris de Dobrobat, com Aleksei Kliuev, que corren cap als edificis bombardejats minuts després de cada atac per reparar teulades i finestres. Treballen sabent que poden ser víctimes de l’estratègia del double tap. Així i tot, hi tornen una vegada i una altra perquè, com ell mateix em deia, “si la casa es manté dreta, la vida pot tornar”.
També Ígor Semivolos, que combat la fractura social amb cursos de mediació; Denís Sukhanov, que utilitza jocs de taula en búnquers per reconstruir la confiança entre veïns; o Oksana Malxenko, que ha estudiat psicologia per convèncer els avis i àvies que viuen en zones fronteres molt perilloses de marxar de casa seva.
El que intento explicar és que la resistència d’Ucraïna no s’entén només en la línia de front. Sense aquest exèrcit invisible d’activistes, voluntaris i comunitats organitzades, seria impossible que el país hagués resistit quatre anys l’embat de Putin.
Treballar en aquest reportatge ha requerit temps, viatjar en aquest hivern gelat i sobretot, moltes hores d’escoltar per entendre. Al cap i a la fi, el bon periodisme es resumeix amb quatre paraules: anar-hi, veure-ho i explicar-ho, amb honestedat. I aquest privilegi existeix gràcies a vosaltres, els lectors i subscriptors.
Si encara no l’heu llegit, us convido a recuperar el reportatge complet. I si encara no esteu subscrits a l’ARA, us animo a fer-ho i a parar-vos a pensar amb nosaltres. El periodisme que necessita temps, presència i llibertat només és possible amb el vostre suport.
Cristina Mas. 27 de febrer 2026
Us podeu suscriure a L’ARA, a través d’aquest enllaç.