La nova llei d’igualtat què es vol aprovar al congrés vol esborrar la paraula dona?
Com “Postmodernisme d’esquerres” titula Teresa Mollá el seu article d’opinió, que denuncia, que: “se està confonent interessadament l’opressió de les dones transsexuals amb la consecució que desitjos es converteixin en drets i amb l’esborrat de les dones com a subjectes polítics específics, és una traïció en tota regla al feminisme radical (el que va a l’arrel de l’opressió de les dones) i a la tradició de lluita pels drets de les dones que tantes vides de dones lluitadores van ser arrabassades. I, per extensió, una traïció a totes les dones i nenes”.
Des de fa uns anys assistim a un lent però insistent intent d’adoctrinament per una part de la societat, en general econòmicament benestant, que sota el paraigua de la defensa dels “seus” drets, va minant els drets d’altres persones i, molt en concret, els de les dones.
Shangay Lily els denominava amb encert “Gaycapitalistas”. Són els que confonen els seus desitjos amb drets que han de ser conquistats. Són els que habitualment “obliden” dels drets de les dones lesbianes o els que reivindiquen que el seu desig de paternitat sigui convertit en dret, encara que això impliqui l’explotació reproductiva de dones vulnerables econòmicament parlant.
Són també, els que han convertit l’expressió “inclusió” en un colador de despropòsits com el moviment transgenerista, que no transsexual. Tenen la capacitat d’utilitzar un neollenguatge que ho confon tot baix el fals pretext de la reivindicació dels seus drets, quan en realitat el que pretenen és confondre drets amb desitjos i convertir aquests últims en legislació, malgrat que sigui a costa de l’esborrat de les dones.
En el seu neollenguatge no existeix la paraula dona.
L’estan esborrant perquè per a aquestes persones, el sexe no existeix i, per tant, les dones com a tals i biològicament parlant, no existim. I, com a conseqüència, nostres espais segurs, han de ser compartits amb qui es “senten” dones, encara que hagin estat violadors o agressors masclistes. Per a aquesta gent, el seu desig prima sobre els nostres drets.
I el pitjor de tot és que els seus tentacles han arribat fins al Govern de l’Estat i porten camí d’aconseguir que es legisle perquè els seus desitjos es converteixin en lleis, encara que per això s’hagin de sacrificar drets de més de la meitat de la població que som les dones i les nenes. És una nova cara del ranci patriarcat de tota la vida ara disfressat de posmodernisme.
Fa anys, en els meus primers anys d’estudi de feminismes i igualtat, vaig tenir meravelloses mestres, però entre elles vull esmentar a una que, precisament per la seva procedència i militància progressista i compromesa socialment, va dir una frase que es va quedar en el meu cor i en el meu ment. Ella és Laura Nuño i ens va dir aquella, al menys per a mi, frase màgica:
“El masclisme no entén de dretes o d’esquerres. El masclisme només entén de privilegis dels homes sobre les dones. A l’esquerra, per tant, hi ha el mateix masclisme que a la dreta “.
Em va costar entendre que molts dels problemes que seguia tenint dins el sindicalisme de classe, venien precisament per ser dona, encara que estigués dins d’una organització d’esquerres.
Conte aquesta anècdota personal per il·lustrar el que està passant ara mateix amb Unidas Podemos. Dues organitzacions, Izquierda Unida i Podemos, que són titllades per la ultradreta com radicals d’esquerres i moltes coses més, sempre en to despectiu, però que en realitat i pel que fa a les dones, exerceixen el masclisme de sempre, però disfressat amb la tendència de la neollengua. El seu compromís amb els drets de les dones brilla per la seva absència.
I he de confessar que vaig confiar en Irene Montero, que vaig creure que faria un bon paper, però em va faltar, un cop més, l’anàlisi del masclisme en les esquerres.
El perill d’una llei que pot ser antifeminista
Per descomptat estic aprenent la lliçó i desil·lusionada vaig comprovar com el neollenguatge ho perverteix i contamina tot. Tanta por d’alguna gent a que arribés Unidas Podemos al Govern, i resulta que part de la gent que els varem donar suport estem pagant ja les conseqüències d’aquest suport amb la més que possible negació dels nostres drets com a dones i, fins i tot el nostre esborrat com a subjectes polítics específics.
Però que ningú s’enganyi. De la desil·lusió he après amb els anys que es converteix en una potent aliada per perdre pors i alçar la veu contra allò que ens oprimeix a més de la meitat de la població.
D’aquesta desil·lusió surten les forces per posar noms a les coses que altra gent vol maquillar amb el seu pervers neollenguatge. Des d’aquesta desil·lusió per la gestió del Ministeri d’Igualtat, també he après a distingir un altre tipus de violència que s’exerceix contra els qui no pensem com aquesta gent i ens diuen trànsfobes a la primera de canvi. No passa res. A hores d’ara de la meva vida no he de donar explicacions a ningú de qui sóc i com pense. I, si les hagués de donar, les donaria a les meves germanes feministes.
Confondre interessadament l’opressió de les dones transsexuals amb la consecució que desitjos es converteixin en drets i amb l’esborrat de les dones com a subjectes polítics específics, és una traïció en tota regla al feminisme radical (el que va a l’arrel de l’opressió de les dones) i a la tradició de lluita pels drets de les dones que tantes vides de dones lluitadores van ser arrabassades. I, per extensió, una traïció a totes les dones i nenes.
Nefastos temps s’acosten per als drets ja aconseguits de les dones. I vindran de la mà d’aquesta esquerra posmoderna.
Però el que no podran callar, tot i els insults, són les veus feministes, que seguirem cridant alt i clar que som la meitat de la població i que els nostres drets no es toquen. I cridarem contra Montero i el seu equip com al seu dia ho vam fer contra Gallardón. I el resultat és ben conegut. Que la ministra d’Igualtat prengui bona nota. Perquè, com va dir la Laura, “el masclisme no entén ni d’esquerres ni de dretes”. I el que ha deixat clar aquesta situació, és que les dones del posmodernisme que encarna l’actual ministra d’Igualtat i el seu equip, de coneixements de feminisme radical, caminen més aviat escasses o, al menys això és el que estan demostrant.
+INFO
(*)Llegir l’article de T: Mollá a Tribuna Feminista; en el que diu: “El sexe existeix li malgrat qui li pesi. I el posmodernismo pretén fer-ho desaparèixer en llaures a majors beneficis del patriarcat. Però per a això pretenen esborrar a les dones i a la teoria que porta anys lluitant contra aquests beneficis i privilegis que continuen ostentant els homes a través del doble sistema criminal que tant els afavoreix: la gran complicitat existent entre el capitalisme i el patriarcat”
(+) Lleguir + Articles sobre aquest tema Joana Gallego, en La Independent: Cambie de género o sexo con un clic
o en Publico: Datos desagregados por sexo, no por género
[+] Tribuna Feminista: Del borrado de la clase trabajadora al borrado de las mujeres, por tasia Aránguren