“La meva passió i la meva vida són les arts escèniques i continuaré creant sense descans”

“Les nenes poden aconseguir el seu somni de ser ballarines professionals si s’esforcen i creuen en la seva vàlua”, la coreògrafa, activista cultural i directora d’escola de dansa, ho té molt clar, perquè en els deu més de 50 anys de dedicació ha vist créixer a moltes ballarines.

Isabel Moreno Fernández, més coneguda com a Isa Moren. Té 74 anys, es titulada per l’Escola Superior d’Art de Barcelona Ministeri d’Educació Nacional (Institut del Teatre). Va fundar l’escola de dansa al districte de Sant Martí fa 54 anys. És una reconeguda mestra i coreògrafa, dirigint espectacles i promovent la cultura. Ha integrat en la formació en dansa a nenes i nens, encara que no tinguessin mitjans econòmics ajudant a les famílies mes vulnerables . Continua amb una intensa dedicació i segueix treballant com a jubilada activa per oferir la cultura d’alt nivell a la ciutadania, cosa que li ha proporcionat un gran reconeixement al seu entorn. Ha rebut condecoracions, tant de l’Ajuntament de Sant Martí com de la ciutat de Barcelona

Moren, prové d’un poble de Jaén, i va arribar a Barcelona, amb només 8 anys -a finals dels 50-amb els seus pares i germans. Procedien del camp i van haver de vendre les  seves oliveres per a traslladar-se a una ciutat que els permetés treballar per donar un futur als fills. Van ser anys difícils, però ella va tenir la sort d’entrar en un col·legi públic del districte (Pare Manjón), en el que s’impartia música i dansa i allà va trobar la seva vocació. “Les professores em van incloure a un grup que es presentava als Jocs Florals de Barcelona, que precisament es feien a l’Escola de la Dona, que posteriorment va acollir l’Institut de Teatre i actualment és el Centre Bonnemaison i Escola de la Dona també.

J.LT.-Suposo que la teva família no et podia pagar els estudis de música i dansa. Com vas aconseguir arribar a ser ballarina i poder actuar al Liceu de Barcelona?

I.M.-Agraeixo profundament a les meves professores que creguessin en la meva vocació per la dansa, perquè gràcies elles vaig començar a somiar ser ballarina. I ara em sento orgullosa d’haver complert el meu somni i d’ aconseguir que els més petits i adolescents del meu barri tinguin la mateixa oportunitat que jo vaig tenir estudiant amb beques. Vaig haver d’esforçar-me moltíssim com a estudiant per no perdre les ajudes. Vaig acabar una formació de 5 anys, i posteriorment vaig fer la carrera de música al Conservatori del Liceu. I aviat vaig formar part dels espectacles que el mateix conservatori representava al gran teatre del Liceu. El món de la creació escènica(,no)  de les òperes i sarsueles em va fascinar.

J.LT. Perquè vas deixar de ser ballarina professional per convertir-te en professora i coreògrafa?

I.M.-Als 22 ja era professional,  però als 25 anys vaig deixar de ballar perquè vaig patir un accident al realitzar un gran salt vaig caure a terra i se’m va trencar el menisc i lligaments del genoll, i em van haver d’operar. Ja no podia ballar amb puntes, però em vaig adonar que la meva veritable vocació era la pedagogia de la dansa, i crear coreografies. Per sort, ja tenia un estudi i havia començat a fer classes al meu barri, concretament al centre Gaudí. Vaig formar  part de la lluita veïnal i de les dones perquè aquest centre fos públic i em vaig integrar a l’associacionisme veïnal i cultural per millorar el meu entorn. Tenia el projecte de crear-hi un ballet popular i tradicional, integrat en un projecte global de formació de les arts escèniques. Un projecte cultural molt ambiciós que mai no s’ha portat a terme. I quan es va inaugurar el nou Centre Cívic de Sant Martí, no es va tenir en compte crear espais permanents de formació.

Núria de Gispert, consellera del districte, em va aconsellar que busqués un local propi a prop d’allà, i fundés la meva pròpia escola, que l’ajuntament m’ajudaria al principi. Vaig haver de legalitzar l’activitat i vam iniciar la formació en diverses especialitats de dansa: clàssica, contemporània i dansa tradicional.

Fa nou anys gràcies a la reivindicació de l’associació de veïns de Sant Martí de Provençals i al suport dels  IES Joan d’Àustria i Infanta Isabel amb altres entitats, entre elles l’associació cultural Petit Ballet de Barcelona fundada l’any 1980 al centre cívic Sant Martí de la qual soc directora artística, i entre tots vam aconseguir la remodelació de la sala d’actes dels IES, avui  Auditori de Sant Martí, un dels millors espais del districte per a mostrar  les arts escèniques. Petit Ballet de Barcelona va col·laborar a la inauguració amb un espectacle de Música, Teatre i Dansa . I des de les hores cada any hem aportar  dos produccions, una per la festa major “Gala Lírica” i altre de diversitat cultural.   Estic molt contenta de que aquets actes gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament i la aportació de l’Auditori, s’ha pogut oferir aquets  espectacles de nivell gratuïtament per a tothom.

J.LT.- En la formació que imparteixes a l’escola, promous l’amor a la dansa i a la música a les nenes, però també als nens, tot i que al principi no estava ben vist que els nens fessin dansa, i segurament costava convèncer a les seves  famílies.

I.M.-Em va fer una gran  il·lusió  poder crear un centre mixt que pogués treballar sobre les arts escèniques en un barri  on llavors no hi havia res, i poder tirar endavant un projecte inclusiu amb la presumpció, de poder fomentar la formació integral de ballarins i que es poguessin dedicar professionalment. Evidentment, la gran majoria d’alumnat són nenes, que he ajudat a confiar en si mateixes i en les seves possibilitats. Però jo crec que la igualtat real és que tots dos sexes assumeixin junts valors igualitaris. I vull destacar que he lluitat molt perquè s’hi integrin cada vegada més nens. He realitzat moltes reunions amb pares i mares perquè comprenguessin que la dansa és una expressió artística, en la què els nens també es poden sentir identificats i integrats.

J.LT.- Explica’ns la teva lluita per una cultura oberta que integri la infància i l’adolescència, encara que no tinguin mitjans econòmics, en l’expressió artística i per una cultura inclusiva que tingués en compte les persones diverses, amb alguna discapacitat o provinents d’una altra cultura.

I.M.-És necessari integrar a través de les activitats culturals, des de la infància a l’adolescència, encara que tinguin alguna discapacitat física o mental, perquè hi puguin participar i que els joves puguin desenvolupar la seva creativitat en el camp artístic. Hem col·laborat amb moltes entitats com les Llars Mundet, la Maternitat de Barcelona, així com amb associacions que treballen amb nens amb discapacitat com Aspanias, nens amb síndrome de Down. Diversitat funcional de l’Institut Guttman. Amb petits que pateixen Ela, i hem fet una feina molt positiva amb la seva  participació i inclusió. Compensa molt comprovar com adolescents que no podien somiar amb ballar entren a la dinàmica de la dansa i es fusionen amb el cos de ball del Petit Ballet. Un dels espectacles que va sortir del darrer programa el vam presentar amb gran èxit en el CEM Bac de Roda del districte. També ens agrada oferir actuacions per la gent gran a residències o centres de dia, perquè es difícil que puguin assistir-hi als teatres.

J.LT.- També has promogut coreografies feministes, i les has representat a llocs on no arriba el teatre tradicional

I.M.-Sempre m’ha afectat molt la violència contra les dones, i m’he implicat per contribuir a millorar l’entorn. Una de les creacions a la que m’he sentit més identificada va ser la representació que vam crear per denunciar l’assassinat de l’activista i ecologista Berta Càceres. Ens vam assabentar de la campanya que impulsava Entrepobles i vam voler col·laborar donat que amb la dansa i la música podíem denunciar a la nostra manera el crim d’aquesta lluitadora indígena d’Hondures. I el públic ho va entendre molt bé i es va emocionar. Van ser molt ben rebudes les actuacions en algunes esglésies i van aconsseguir la implicació total de les nostres nenes i joves a la coreografia que explicava la vida i mort de la líder ecologista.

J.LT.- Formes part del teixit associatiu del districte, de la coordinadora d’entitats i de la taula de cultura del districte. I des de fa molts anys heu participat en esdeveniments importants de la ciutat, com el Fòrum de les Cultures 2004, les festes de la Mercè o la celebració del Tri-Centenari de Catalunya. T’has sentit recolzada com a promotora cultural o  discriminada per ser dona?6

I.M.-Sobretot m’he sentit molt recolzada per l’associació Petit Ballet de Barcelona, que vàrem crear als anys 80, en què participen mares i pares de l’alumnat, amb l’objectiu de proposar activitats culturals, espectacles i tallers oberts per difondre la dansa i la música. A les produccions del Petit Ballet sempre han participat des dels més petits fins i tot els ballarins que han acabat els seus estudis de dansa professional. Em sento satisfeta de formar part de l’associació Petit Ballet, una associació cultural força estable, en la què es fa un treball creatiu amb un bon equip. Així com, haver vist créixer molts alumnes de ballet que avui són reconeguts, dins i fora del nostre país. De vegades he sentit el fracàs, sobretot, quan algunes ballarines, malgrat la seva vàlua, no han sentit prou vocació per finalitzar la seva  carrera professional, i ho han deixat, perquè no han trobat una sortida professional a nivell artístic. Però avui la majoria, ara mares, porten els seus fills a les classes de formació, i són molt actives a l’associació, formant part d’un gran equip que ens permet assumir grans reptes. Amb la col·laboració de tots. Les mares ajuden a l’organització d’actes, a vestuari i creació de escenografies i els pares en la logística i el transport, quan actuem a diferents llocs de Catalunya. I fins i tot també participen com a actors i ballarins en alguns espectacles.

Crec que no hauria pogut dedicar-me tan a fons a la creativitat, si no tingués un grup de persones molt implicades en el projecte, i que han cregut en mi. crec que ser dona em permet apropar-me més a la gent.

J.LT.- I personalment, com has pogut compaginar una dedicació tan plena amb la teva vida familiar?

I.M.-He lluitat molt per arribar fins aquí –com tantes i tantes dones- però reconec que he tingut ajuda. Al principi, i sobretot després de ser mare i haver de criar el meu fill, comptava amb el meu marit, i vaig poder combinar bé amb la vida familiar. Sempre m’he dedicat a meva professió en cos i ànima, perquè les arts escèniques són la meva passió i la meva vida, i des de fa molts anys ocupen tot el meu temps. La formació que oferim va acompanyada d’una pràctica real amb actuacions i participació de l‘alumnat en diferents espectacles. Així, futurs ballarins i ballarines aconsegueixen d’una manera natural i progressiva, dominar l’escenari, perdre la por escènica, aprendre dels ballarins professionals i sentir l’aplaudiment  del públic. D’una manera satisfactòria i harmònica, la formació els aporta disciplina, treball en equip i un estímul a la creativitat. Per ballar bé desenvolupen una autoexigència i donen el millor de si mateixos, cosa que també els serveix per a la vida mateixa.

J.LT.-Has col·laborat amb entitats multiculturals del districte, i has promogut la `promoció de la cultura catalana, alhora la integració d’altres cultures…

I.M.-Sempre he promogut la integració intercultural, i el reconeixement de la cultura catalana, i, sense oblidar els meus orígens, em sento catalana. Els meus pares em van ensenyar a estimar Catalunya, perquè aquí teníem la nostra vida. Eren molt treballadors, molt honrats i sociables, bona gent que com tants i tants emigrants se sentien molt ben acollits aquí. A l’escola em van ensenyar el català, i les companyes m’ajudaven a practicar-ho. Per part meva he investigat, recuperat i divulgat danses tradicionals de molts llocs de Catalunya que fa anys gairebé ningú treballava. Un dels espectacles “Catalunya, Aragó i Andalusia” va ser un exemple de la multiculturalitat  d‘integració i germanor. Així com l’homenatge PRO-HAITÍ en col·laboració amb Missatgers per la Pau.

J.LT.- A Sant Martí i a Barcelona, t’han atorgat premis importants, i ets un referent al món de la dansa, al teu entorn a la ciutat. T’has sentit reconeguda per la teva trajectòria artística i social?

I.M.-Sí, he rebut premis, però el millor premi és veure que la gent m’estima moltíssim, i m’aturen pels carrers, i encara que no em coneguin em comenten com de feliços els ha fet els espectacles que han vist i que van poder gaudir, de forma gratuïta al nostre Auditori, tan proper als seus domicilis. Hem aconseguit fer arribar la dansa i la música dalt nivell al nostre barri (Sant Martí). Ha estat difícil perquè hem comptat amb molt poca ajuda econòmica. L’etapa més dura van ser els dos anys de la Covid. Vam haver de tancar l’escola, i mantenir el professorat i l’administració, i continuar la formació de forma virtual. Fins i tot en l’última etapa preparàvem  a casa meva els exàmens per les probes d’accés al conservatori de dansa, Agraïm  tant el Petit Ballet com  l’atenció del Centre Cívic que durant el temps de pandèmia ens van deixar una sala durant uns mesos per prepara els exàmens oficials de dansa.

Estem passant encara una etapa econòmicament difícil i amb treball voluntari i petites subvencions que només cobreixen una part de les despeses, hem pogut porta a terme  i presentar al any 2021 un espectacle multicultural amb la unió de dos cultures, Catalunya amb Americà Llatina

La dansa és la meva passió, i sempre tinc al cap noves creacions i projectes. Seguiré lluitant per fomentar la creació d’un centre públic de les arts escèniques al districte, i que a les escoles des de la primària es promogui  l’ensenyança artística, formació cultural. Els dos darrers anys hem col·laborat amb el  col·legi públic  LA CAIXA  realitzant tallers oberts des de 1º a 6º de primària. Una gran experiència amb resultat molt positius, ja que els infants han pogut descobrir les seves dots artístiques a traves dels tallers treballats  per la setmana cultural, basats amb Dansa i Tradició de Catalunya , la dansa en la  Prehistòria i en Egipte. Al final els grups que van participar van realitzar les seves disfresses i la seva pròpia desfilada del Carnaval. Em va agradar molt la implicació als tallers dels més petits que em preguntaven com i perquè vaig començar de petita la dansa…

Any rere any col·laborem amb les festes des de la Mercè de Barcelona, i en aquesta darrera edició, van participar amb l’Orquestra i Cors de Clavé, realitzant una peça curta sobre la història de la Maquinista i dels seus treballadors, que després van estrenar a l’Auditori, amb un públic que també es va emocionar igual que els primers assistents a la plaça Sant Jaume. I seguim difonent les danses tradicionals, el flamenc, el ballet clàssic, i la dansa contemporània. També hem incorporat escriptors i poetes. A la inauguració de la Biblioteca Gabriel García Márquez de Sant Martí, vam fer una representació escènica de la darrera etapa de la vida de l’escriptor, que va ser molt aplaudida i lloada.

J.LT.- Tu que sempre has treballat amb perspectiva de gènere, creus que hem avançat en la igualtat?

I.M.-Per suposat. Amb esforç i dedicació totes les dones poden assolir el seu somni, encara que hi ha poques dones que dirigeixin en el tema de la cultura. Hi ha persones, tant al camp polític com a artístic, amb majoria homes en les més altes responsabilitats, que saben poc del món de cultura, però són els que prenen les decisions al camp cultural. Falta molta sensibilitat per entendre i promocionar les arts escèniques des de la base, i les dones seguim estant més al camp creatiu que al del poder.

J.LT.- Què passa amb els mitjans de comunicació? Perquè se segueix invisibilitzant els èxits de les persones quan són grans? No se’ls sol reconèixer ni es compta amb la seva experiència precisament a l’etapa de la seva vida que tenen molt a aportar.

I.M.-Sí, es parla i s’homenatja a persones grans representatives en diversos camps, però  en general no es té en compte l’experiència, precisament a l’etapa de la vida, que és tan important transmetre els sabers. Hem de donar a conèixer el que sabem als joves i  cap a on anar, els hi costa prendre decisions clares, saber què volen fer amb la vida i esforçar-se. No hi ha disciplina ni constància per aconseguir el que es vol i aportar alguna cosa diferent a la societat. No obstant, el futur serà molt millor si la gent gran i els joves s’impliquen més a evolucionar junts, aprofitant tots dos les possibilitats que ens dona la tecnologia, per desenvolupar la creativitat pròpia, descobrint referents que ens poden aportar molt i cooperant els uns amb els altres per aconseguir una societat més justa i igualitària.

Fotos y vídeos: Lorenzo Fuentes

[Veure el vídeo en LA INDEPENDENT]