L’any 2019 presenta una cartellera de cinema, amb pocs films dirigits per dones, però amb moltes protagonistes de les històries.

Entre les estrenes destaquem:

*Viatge a Nara: Juliette Binoche busca una planta mitològica en els boscos fantasmagòrics del Japó. En anteriors pel·lícules de Naomi Kawase, com ‘Aigües tranquil·les’  ja ens havíem endinsat en la dimensió mítica de la natura japonesa, en les llegendes d’esperits del bosc, en els fantasmes ancestrals que viuen entortolligats a l’escorça dels arbres mil·lenaris. 
Kawase va ser molt reconeguda per “una pasteleria Toquio”. Aquí, el paisatge emboirat,
esplèndid però també mortífer, s’escriu en els ulls cristal·lins de Juliette Binoche,
que irradien llum i es fonen en l’atmosfera com una fulla que es desintegra en la terra molla
[Critica de Josep Lambies a Time Out]

*Razzia, de Nabil Ayouch, amb guió propi i de Maryam Touzani, que també es la protagonista i treballa junt a Arieh Worthalter, lilah Rachid, Dounia Binebine. Casablanca, any 2015. La ciutat sembla a punt d’esclatar, envoltada de protestes de joves ben preparats que no poden accedir a un lloc de treball. En aquest context, les vides de diversos personatges s’entrecreuen. La Salima intenta no ofegar-se en una vida avorrida i reafirmar la seva identitat com a dona. Al Joe, el propietari d’un restaurant, se li escapa la vida entre les mans mentre es refugia en l’hedonisme. [+info]

*Perdidos en Paris, de Dominique Abel i Fiona Gordon. VO francès i anglès amb subtítols en castellà (durada 83 minuts) Fiona, una bibliotecària del Canadà, arriba a París per ajudar la seva tia Martha, amenaçada amb ser internada en una residència d’ancians. Fiona perd el seu equipatge i a més descobreix que Martha ha desaparegut. És el començament d’una cadena de situacions, que li faran creuar-se en el camí amb Dom, un rodamón egoista i presumit, amb qui sorgeix un estrany encant a la Ciutat de la Llum.[+Crònica de Carlos Laureda a Fotogramas]

*Un asunto de Familia” és un film de Kore–Eda Hirokazu que va obtenir la Palma d’Or al festival de Cannes 2018, i el Premi Donostia 2018. I segons la crítica és la seva millor pel·licula. Bona descripció de relacions familiars, del paper de les dones i de la marginació social al Japó. Amb sentit de l’humor fa i desfà rols entre uns personatges extravagant i propers. Una historia amb una exquisida  interpretació que conquista des del principi. La família d’Osamu no té recursos per tirar endavant. Per poder sobreviure, es dediquen a fer tot tipus de robatoris que els serveixin per aconseguir menjar i els queviures necessaris. Després d’un d’aquests robatoris, Osamu i el seu fill es troben a una nena, sola al carrer i morta de fred. [+info a Cine-ciutat]

*Cold war. Director: Pawel Pawlikowski, mb Joanna Kulig, Tomasz Kot, Borys Szyc, Agata Kulesza, Jeanne Balibar. Una dona i  un home  viuen una apassionada història d’amor entre les ruïnes de la Polònia de postguerra. Tot i tenir un passat i una personalitat diferents, el destí els ha condemnat a estar junts.  Preciosa pel·licual en blan i negre, a l’antiga [+info a Avui_el Punt]

*Elis, la veu del Brasil, d’Hugo Prata. VO en portuguès amb subtítols en castellà (durada 110 minuts). La vida d’Elis Regina, una de les millors cantants brasileres de tots els temps, contada des dels seus començaments fins al final de la seva curta però activa carrera. A través de les seves cançons aconsegueix desbancar la Bossa nova i modernitzar la nova MPB, música popular brasilera. Una carrera a la recerca de canvis, reinventant-se i lluitant contra els seus propis temors en plena dictadura brasilera. [cine-ciutat]

* El silenci dels altres. És un documental presentat a la Berlinale, que cal recomanar, dirigit per  Almudena Carracedo i Robert Bahar. Per la seva temàtica, la seva capacitat d’emocionar i el dificilíssim treball que és recollir tantes històries de vida i tan profundes en una estona de cinema. Almudena i Robert han estat presents en absolutament tots els esdeveniments relacionats amb la Memòria per a comptar tan bé com sigui possible les vides dels quals lluiten per la justícia. Crec que mereix ser la millor cinta perquè ens fa créixer com a individus i com a societat». [Escrit per Alejandro Torrús. Redactor de Memòria Històrica i Emergència Social, a Público].

*Roma. Director: Alfonso Cuarón. «És una pel·licula emotiva, que no va ser filmada en estudi, sinó que es va rodar en el mateix barri on succeeixen els fets, on va transcórrer la infància de Cuarón, ambientat a la Colonia Roma, de Mèxic ( on està el Casal Català).Una història  de dones fortes, que no ho són per caràcter, sinó perquè els toca, i amb aquestes males cartes, li tiren un parell d’ovaris a la vida». Aurora Muñoz. Coordinadora i Portadista de cap de setmana.Cleo i Adela, són dues treballadores domèstiques que treballen per una família que viu en un barri de classe mitja conegut com la colònia Roma. El film arriba amb un aval de luxe: el Lleó d’or del Festival de Venècia, el màxim guardó del festival de cine més antic d’Europa. És el segon cop que un mexicà guanya aquest premi. [+info a El Cinèfil]

*La noche de los 12 años, d’Álvaro Brechner.«Mai sabrem prou sobre Pepe Mujica, probablement, l’únic heroi polític que continua viu. I com més sabem, més ho admirem. Aquesta pel·lícula és una descàrrega en la consciència en un moment sense ella»; diu La directora de Público. [+info]

*Un lloc tranquil. Director: John Krasinski. Una pel·licula de ciencia-ficció,  on els sorolls, per escassos i ben gestionats, i amb unes dones protagonistes molt bones. Un film superoriginal ambcomençament supertrágico i la seva tensió pel quotidià a la meitat d’una apocalipsi. Amb un rols masculins i femenins clàsics que canvien durant la pel·licula. [+info a zena.cat]

*Tiempo después, de José Luis Cuerda Aquesta és una pel·lícula coral és molt divertida i que es pot considerar entre les millors de l’any, que aquest director de 71 anys li ha costat molt portar endavant… [Crònica de Beatriz Martinez a El Periodico]

*Aquarela, de Silvio Soldini. VO italià subtítols en castellà (durada 115 minuts). Teo, acaba de complir, amb gran fatiga, un recorregut a les fosques amb els seus companys. La seva guia era justament Emma, osteòpata de professió que va allí una vegada a la setmana. Teo treballa en una agència de publicitat, per la qual cosa treballa essencialment amb imatges, la qual cosa subratlla l’enorme distància que ho separa de la dona cega que acabarà enamorant-se d’ell. [+info de Mercedes Arancibia a Periodistas]

Nota: Caldria revisar aquest article de Time Out, sobre: “Les 50 millors pel·licules catalanes“, perquè només surt una dona: Isabel Coixet [+info]