Les periodistes denuncien els atacs que pateixen mentre exerceixen la seva feina. 

Raquel Guillán, reportera de Televisión Canaria, durant una connexió / RTVC

Aquest reportatge de Judit Huguet Cercós per Ara.cat, explica a través d’alguns exemples les agressions i tracte vexatori que pateixen algunes dones reporteres -sobretot- les més joves, quan cobreixen informacions al carrer.

Una mirada insinuant al metro, un “on vas tan sola?” mentre tornes cap a casa a la nit amb les claus preparades, un tocament al cul enmig d’una discoteca plena a vessar de gent. Moltes d’aquestes conductes masclistes queden impunes perquè es beneficien de la invisibilitat. Però quan es produeixen davant de les càmeres, amb les reporteres com a protagonistes, es converteixen en un recordatori evident que el masclisme encara existeix i que sovint és prou desinhibit per quedar retratat en pantalla(…)

El patriarcat com a protector

Però quin és l’objectiu d’aquestes conductes i on queda la vergonya –o el sentit del ridícul– d’aquests agressors? Tal com explica Carmen Serrano, cofundadora de l’associació Periodistas por la Igualdad, “és un component de cridar l’atenció”. “A ells els pot semblar graciós a causa de la seva visió masclista, però tot això es produeix per mostrar la seva superioritat i ridiculitzar la dona públicament. El patriarcat els té molt protegits i els fa pensar que les dones hi són per això”, explica Serrano. [Seguir llegint a Ara.cat]