La família d’aquesta pel·lícula coreana és única. Els protagonistes són molt pobres però tots són “excel·lents” quan   es posen a “treballar”

Sobretot elles, la mare i la filla que representen a unes heroïnes, veritables lluitadores, a les quals pare i germà segueixen sense piular. Totes les dones que surten són especials des de la més ingenua a la mes malvada. 

José Luis Muñoz,  fa una crítica de l’últim  film del nordcoreà Bong Joon-ho, i desenvolupa una radiografia completa que arriba fins al fons, però que descobreix algunes “sorpreses” de la pel·licula que quan les veus et deixen paralitzada. Aquí va el seu critica.L’última guanyadora del festival de Cannes és una pel·lícula desconcertant pels seus continus girs de guió que, no obstant això, no grinyolen i es converteixen, al meu parer, en un dels seus principals atractius. El que comença sent una comèdia d’embolic, de com una família d’engalipadors, més que pobres, falsifiquen una sèrie de títols i es van col·locant com a empleats en una luxosa mansió d’uns rics molt ingenus —comença el fill Ki Woo (Choi-*wo Shik) com a professor d’anglès de Dóna-hye (Hyun Seung min), la filla de la família rica, de la qual acaba enamorant-se; segueix la seva germana Ki Jeong que fa classes d’art, seguint un tutorial de Google, al nen petit Dóna Song; s’empra després el pare Kim ki,  com a xofer de Mr. Park (Lee Sun), l’amo de la casa; i finalment la mare Choong Sook (Jan Hye) , com a empleada domèstica de la senyora Yeon-Kyo (Cho Yeo Jong), després d’expulsar a l’antiga majordoma Moon-*gwang (Lee Jung)—, deriva després cap al drama social, la història fantàstica i el més pur gore, a l’estil coreà [Segueix a la Soledad del Corredor de Fondo]

  • Consultar Vídeo  amb la  crítica de la pel·lícula que ha fet Espinof