La seva situació laboral i la seva dedicació encara no ha millorat

Barcelona, abril 2021  per Mari Loly VM.  Fa més d’un any que es va decretar l’estat d’alarma al nostre país a causa de la pandèmia mundial que estem vivint: la Covid-19. Milions de persones al voltant del món estan patint les conseqüències que, avui dia, continuem vivint. La situació sanitària es clau; i per això com s’està portant la pandèmia als hospitals i en les residències.

Per això, hem entrevistat una sèrie d’infermeres d’hospitals i residències per a conèixer una mica més el seu dia a dia, com les afecta en el seu dia a dia.

El paper de les infermeres ha sigut fonamental en la primera etapa de la pandèmia, però també segueix sent molt important en les “onades” següents. Totes les infermeres entrevistades van parlar del seu paper de manera general i també específic en els seus llocs de treball. I totes prefereixen no mostrar protagonisme personal. I per això només reproduint les seves inicials.
L.Altarriba, infermera en el Parc Taulí de Sabadell ens diu que “ha estat complicat, la veritat… Tant per la falta de material, el desconeixement del que ens venia, no saber res d’aquesta bestiola, les hores a l’hospital, els contagis… Però hem fet, sempre, el que hem pogut, de la millor manera possible. Hem sigut sempre nosaltres mateixes i hem treballat en el que més ens agrada, cuidar de les persones des del cor, d’una forma holística i des de la igualtat”. A més, M.Cabrera infermera en la residència La Llar de Terrassa i T.Santiago, infermera en el Parc Taulí de Sabadell, caracteritzen aquest paper com “indispensable” i el visquen com “una segona família”. 

El paper de les infermeres ha sigut indispensable, encara que tenen dubte que tothom s’hagi assabentat d’això. D’una banda, I.Brao, infermera de la unitat de pulmó en el Institut Català d’Oncologia de l’Hospital Duran i Renyals, creu que per fi “la societat s’ha donat compte de la importància dels professionals sanitaris, dels professionals i de les cures”. En definitiva “ara valoren l’important que és la atenció sanitària”. Per altra part, Cabrera ens diu que hi ha “persones que no saben el que fa una infermera, no valoren la nostra feina i a vegades et menyspreen o insinuen que els teus coneixements són menys vàlids que els d’un metge”. Aquesta opinió també la menciona Altarriba, per això creu que la societat ha de saber que “no som les súbdites dels mèdics/as, sinó que són dues professions diferents i complementàries entre si.”

Per entendre la realitat que viuen diàriament les infermeres hem de conèixer com és el seu dia a dia en els seus llocs de treball. Brao ens comenta com va ser el principi de la pandèmia: anul·lant visites presencials i proves mèdiques, per exemple, en el cas de pacients amb tractaments amb càncer, on aquesta suspensió va suposar un risc per a ells; fer atenció telefònica, convertint totes les sales en sales de Covid-19 i adaptant-se amb mesures de precaució. Actualment, ella atén diverses crides al llarg del dia gestionant els problemes dels pacients que atenen.

Altarriba afegeix que: “La nostra realitat té dues cares, la dolenta i la bona. La dolenta és que veiem a les persones malaltes i passant un mal moment sols i a vegades no el superen. I a més tenim la por de contagiar-nos nosaltres i contagiar a les nostres famílies. La bona és que també veiem a la gent superar aquest virus i retrobar-se amb la seva família, i només amb veure els somriures sota les màscares… És una sensació molt especial!”

Cabrera ens comenta com la falta de personal d’infermeria afecta en el seu treball, ja que “s’ha obligat al personal de determinats serveis a fer  horari de 10 o 12 hores”. A més, afegeix que, a causa d’aquest problema i altres més, “no sempre hem pogut oferir la millor atenció i la més desitjable”.

Tota aquesta sobrecàrrega de treball, condicions laborals inadequades i la situació de pandèmia, va comportar un esgotament emocional i físic en totes les professionals del sector. Totes opinen que tot el que estan passant en la seva professió, els està causant estrès, ansietat, por, cansament tant físic com emocional per tots els canvis que estan vivint, si bé encara així, no perden aquest compromís, passió i fortalesa que els provoca el seu treball. Però algunes professionals han tingut que agafar baixes i desconnectar per un temps.

Cal dir que, totes i cadascuna de les infermeres consultades estan  convençudes que  les  vacunes són un raig d’esperança, encara que sembla que falti molt trajecte, serà factible canviar aquesta situació que ens està afectant a elles i a tothom. Encara que tornen a recordar que la gent hauria de tenir una certa responsabilitat a seguir les normes i ser empàtics amb la situació actual i no ser egoistes.

Per finalitzar aquest article, agrair a les quatre infermeres d’hospitals i residència que han dedicat el seu temps a parlar amb nosaltres i perquè volen que la gent conegui una mica més sobre la realitat que viuen les infermeres i siguin més empàtics amb la situació.

[Consultar sobre aquest mateix tema, les entrevistes que publica Carme Porta a La Independent, como aquesta que a va fer a Julia Ojuel, que viu la pandèmia des del servei d’assistència sanitaria d’urgències de Montcada i la Mina.]