Cal que ens reconéixer com a velles actives i assumir un paper més important a la societat.

Anna Freixas i Eulàlia Lledó han investigat des del feminisme i reivindiquen la vellesa tal com és…

Però segons les  expertes cal anar molt més enllà, i començar a reivindicar la nostra longevitat com un triomf, i com una etapa de la vida per a viure millor.

L’edat és el primer que observem en les persones grans. I de manera inconscient i només per la seva aparença les discriminem. L’edatisme es refereix als estereotips (com pensem), els prejudicis (com ens sentim) i la discriminació (com actuem) cap a les persones en funció de la seva edat. I la lluita contra aquesta manera de pensar tan estesa i com tantes del passat la lideren les dones grans que, quan “compleixen anys” se senten invisibilitzades, i mai les consideren “interessants” com els seus homòlegs d’edat semblant.

Afortunadament, cada vegada més trobem referents de la saviesa que pot proporcionar complir anys. Margaret AtwoodVivian Gornick o Annie Ernaux, continuen sent líders per dret propi, i amb la seva experiència, humor i sentit crític demostren que fer-se “major” pot ser molt positiu, i ha de ser acceptat amb naturalitat per l’entorn. Elles viuen la seva experiència sense complexos, reivindiquen una existència plena, sense posar-se limitacions per a divertir-se, estimar i expressar-se.

Complir anys amb dignitat: una qüestió política

L’edat –avui més que mai- a causa de l’envelliment progressiu de la nostra societat– hauria de ser una qüestió política de primer ordre, a fi de retornar a aquesta etapa tan important de la nostra vida valoració, dignitat i visibilitat. “Acceptem l’edat com un do”, afirma Anna Freixas, que acaba de publicar un llibre necessari, lúcid i divertit, Yo, vIeja. Anotaciones de supervivencia para seres libres (Capitán Swing), que parteix de reconèixer i valorar les noves possibilitats. No és la vellesa la que ens amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra disposició interior al conformisme i a l’obediència. “És urgent construir una vellesa afirmativa i confortable”. I per a això ella apel·la a la creativitat i a l’enginy, a una mirada positiva que reivindiqui el seu valor. Per ella ser “Orgullosament velles” és una interessant i il·luminadora provocació, que dona arguments per a fugir de l’autoexclusió, d’aquesta gastada excusa: “Jo ja estic major per a…, Hem de fer-nos visibles enfront d’aquesta empenta cap al no-res, i participar de la vida política, cultural, social i comunitària que ens envolta” (…).

Això el que ens explica Eulalia Lledò, filologa, feminista , articulista i investigdora experta en el llenguatge

Ser lliures, i controlar les nostres vides

La discriminació cap a la vellesa afecta a tothom, però plana en les dones uns 20 anys abans que en els homes. Gairebé tots pensem, i per descomptat les dones també, i ho tenim interioritzat que: “La vellesa és lletja”, i ens col·loca en l’anomenada tercera edat, un eufemisme discriminador. I passant dels estereotips a llenguatge, cal preguntar-se perquè les paraules, la manera d’explicar les coses pot arribar a ser tan discriminatòria i degradant, sobretot, amb les dones grans.

Eulàlia Lledó, filòloga, feminista, i professora jubilada, que ara té 69 anys, i aporta diversos anys investigant i escrivint sobre aquest tema, es pregunta: per què es fuig de la paraula vellesa i se l’associa a una cosa denigrant per a la qual s’ha de buscar una altra denominació? “Les paraules, els eufemismes que suplanten paraules que ens sonen malament tenen una vida limitada perquè ràpidament absorbeixen la càrrega pejorativa del terme que substitueixen. El que molesta no és la paraula, és el concepte, és la vellesa. I cap paraula la pot amagar”. Això és el que comenta Lledó en el seu article: “Elogi de la Vellesa”, publicat en diversos llocs.

[Consulta reportatge complet publicat a  La Independent I en castellà a AmecoPress]