Amb l’actuació de Las Migas, el 28, s’acomiada “Nits d’estiu” a Calella”, al bonic espai del Far.
“Erase una vez las Migas” serà el disc que presentarà aquest grup de flamenc -fusió aquest divendres 28 d’agost. Totes les actuacions han tingut un gran èxit de públic, en els diversos espais en que s’han realitzat les actuacions. No us ho perdeu aquest últim concert(*)
En aquest article podreu gaudir de la crònica de Tona Gusi, sobre el concert del grup Marala, el divendres 14 d’agost.
Marala al Far de Calella
La tarda del divendres 14 d’aquest agost varem pujar al Far de Calella amb el trenet turístic que surt de l’oficina de turisme de la vila. La gent està ben predisposada, els concerts de Nits d’estiu, que es fan al Far, són de gran qualitat i tenen molt bona acollida tant per la gent de Calella com la dels pobles veïns, fins i tot s’hi deixa caure algú de Barcelona. I gairebé sempre les i els artistes fan el ple.
En època de pandèmia, l’ajuntament de Calella i l’organització han tingut el criteri de mantenir la majoria d’actes culturals amb les mesures adients d’espai ampli, fent-ne dues sessions, mascaretes i gels desinfectants. El veïnatge ho ha celebrat assistint amb responsabilitat cívica a tots els actes del Passeig Puigvert, la plaça de l’Església, el pati de les Escoles Pia…i és clar! al Far, el millor espai amb un marc difícil de superar.
Així ho confirmaven les tres components del grup Marala quan en la presentació del seu concert “A Trenc d’Alba” es mostraven agraïdes a l’organització “per fer possible el concert i encara més per poder estar treballant en un lloc tan preciós”.
Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol són les joves compositores i /o intèrprets dels reguitzell de tonades i cançons que ens varen oferir i que majoritàriament formen part del seu disc “Abans de trenc d’Alba”, composicions originals en sa majoria inspirada en la tradició. De Mallorca, del País Valencià i de terres lleoneses i basques, en els seus orígens vitals, és on cerquen i troben aquests tresors de la cultura popular i ens els apropen en les seves melodies o en noves composicions. La seva música aporta sens dubte una mirada feminista des de les arrels. Les seves veus nues, una guitarra i la percussió amb les mans, acompanyaren des de la tarda, la posta del sol i l’inici de la vesprada. La cançó mallorquina El salt de la bella dona, fou la que inicià l’espectacle. El feminicidi, la impotència i la maldat. Un inici amb molta força on planaven els àngels i el misteri.
De València, Rossinyol i de León, La luna veo.
El verderol, que ens implica en la demanda de “volereu cantar per mi” i que com assenyalaven les artistes en la seva presentació, perpètua sí la tradició musical però també tota la tradició que no volem, la masclista, quan canta una relació de dependència malaltissa.
El poema Cançó de Miquel Martí i Pol, amb les dones d’aigua, les dones lliures, musicat per Selma Bruna. I també, musicat per ella mateixa, un poema del Llibre de Poemes L’os de la música, XVII Premi Vicent Andrés de Burjassot, de la poeta Isabel Garcia Canet de Pego, al País Valencià, que ens anima a navegar i ens confirma que: “Sí, aquest és el camí que cal llaurar”.
La posta de sol ja ha coronat la carena del Montnegre passant per darrera la cua que s’enfonsa en la mar, allà on hi ha plantat el Far, quan toquen i canten una preciosa Cançó de Nit, cançó de bressol, on cada una abans fa una tonada d’allà d’on procedeix, en les sonoritats del català de Mallorca, el del País Valencià i de l’eusquera.
I amb la sororitat de Rosa i espina, amb lletra composta per encàrrec per la poetessa santcugatenca Nina da Lua , (on expliquen les contradiccions de les membres del grup mateix, entre ser criades en el patriarcat i formar part de la lluita feminista), “dedicada a totes les dones, que la canti tothom però especialment les dones”, s’afanyaren a dir. Arribà el torn d’una cançó tradicional de Zamora, Ramo verde, una cançó d’amor, on es plany així: “Ahora ya me da lo mismo olvidarte que quererte”. Amb a sa trenc d’alba, cançó que dona nom al seu disc, acabaren el repertori ara ja amb la llum del capvespre. Cançó de migjorn i terra antiga, on no hi ha dubte que: “És ella qui fa l’alba, és ella qui fa el trenc”.
Però ho reblaren encara amb les Corrandes de lluna de Maria Mercé Marçal i d’altres versos on passaren de les corrandes a les tarantel·les picant al terra de l’escenari per omplir de so i companyia el recinte del Far de Calella.
Tona Gusi; text i fotos
La Independent / Moncomunicació
____________________________
(*) Mireu el programa i el nostre article anterior al Blog.